Embedded Files
LXXVII
SPLEEN
Je suis comme le roi d'un pays pluvieux,
Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux,
Qui, de ses précepteurs méprisant les courbettes,
S'ennuie avec ses chiens comme avec d'autres bêtes.
Rien ne peut l'égayer, ni gibier, ni faucon,
Ni son peuple mourant en face du balcon.
Du bouffon favori la grotesque ballade
Ne distrait plus le front de ce cruel malade;
Son lit fleurdelisé se transforme en tombeau,
Et les dames d'atour, pour qui tout prince est beau,
Ne savent plus trouver d'impudique toilette
Pour tirer un souris de ce jeune squelette.
Le savant qui lui fait de l'or n'a jamais pu
De son être extirper l'élément corrompu,
Et dans ces bains de sang qui des Romains nous viennent,
Et dont sur leurs vieux jours les puissants se souviennent,
II n'a su réchauffer ce cadavre hébété
Où coule au lieu de sang l'eau verte du Léthé.
LXXVII
SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l'avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flors de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
EI saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l'ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l'oblit.
(Traducció de Jordi Llovet.)
En aquest poema tornen a aparèixer característiques de l’spleen que s’havien presentat ja en poemes anteriors. En primer lloc, el tedi, l’ennui: “els gossos l'avorreixen, també tot animal./ Res no li fa il·lusió”, “la balada grotesca / ja no distreu la ment”. La sensació d’angoixa i opressió que produeix el temps s’expressa des del primer vers: el rei és “jove però molt vell”, com si la joventut fos impossible, com si el pas del temps només pogués significar envelliment. Tètricament, la segona vegada que apareix l’adjectiu jove ho fa acompanyant el substantiu esquelet.
Al llarg del poema es dibuixa una atmosfera sense joventut, sense vida. Hi ha moltes referències a un temps arcaic: “els banys de sang que vénen dels romans”, la figura del rei se situa en una època gòtica. El fred, i la pluja, que simbolitza l’imperi de l’spleen i que ja havíem vist en l’Spleen lxxv, torna a fer acte de presència: el rei és “rei d’un país plujós”. En el penúltim vers hi ha una referència al fred, concretament al fred de la mort: “no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb”. Ningú ni res pot escalfar qui està atrapat per l’spleen. Finalment, la malaltia i la mort: el rei és un “malalt cruel”, després un “jove esquelet” i finalment un “cadàver balb”. El mot tomba (vers 9), situat a la meitat del poema, n’és el centre.
Però aquesta composició introdueix un element nou: l’anorreament o la dissolució del jo. Del “Jo sóc…” del primer vers passem a la referència al Leteu de l’últim: “no duu sang al cos, ans l'aigua de l'oblit”. El poeta ha esdevingut una ombra i ha quedat anorreat en l’oblit. En els spleens precedents encara hi havia lloc per al poeta. En aquest no és més que una cosa, ja no és res: l’spleen ha acomplit la seua obra. La progressió “cruel malalt-jove esquelet-cadàver balb” expressa el procés que porta fatalment a l’anorreament del rei (jo). Diversos procediments suggereixen l’esborrament progressiu del rei i, per tant, del jo metafòric del poeta. El rei, que era subjecte en els versos 3 i 4 passa a l’estat d’objecte, cosa que en disminueix la presència. En el vers 6 el rei és designat per una metonímia: el balcó diu que no hi és. Els verbs poder i saber són utilitzats de manera negativa i remarquen la impotència. L’element corromput, l’spleen, no es pot extirpar.
L’spleen, tal com es presenta en aquest poema, és menys un estat d’ànim que un procés de degradació, una degeneració contínua de les coses i del jo. Benjamin ho va saber expressar amb una gran concisió i exactitud: “l’spleen és el sentiment que correspon a la catàstrofe permanent”. Dit d’una altra manera, la permanència de l’anorreament de l’ésser, que suprimeix la realitat mateixa de la vida i del que s’ha viscut.
Page updated
Report abuse