baudelaire una carronya

Aquest poema és un exemple de la tendència de Baudelaire a crear en la seua poesia situacions deliberadament antirromàntiques i a reproduir-les amb el llenguatge poètic més adequat. No es pot arribar més lluny en l’intent de desmitificar el mode en què la poesia amorosa de tots els temps, fins aleshores, havia cantat l’amor a la dama.

De tota manera, la novetat que representa Una carronya és relativa. Deliberadament brutal, Una carronya recorda els poemes barrocs que il·lustren el memento mori, subratllen el caràcter transitori de tota obra humana i, en la lírica amorosa, fan veure a la dama que es fa massa de pregar els estralls del temps pressionant-la així a cedir. Però la companya del poeta —potser Jeanne Duval— no sembla d’aquelles que diuen que no. El sadisme moral no espera ací una recompensa.

Al principi, el lector creu que es tracta només de la descripció d’una carronya, sense imaginar que el poema acabarà amb la comparació entre aquesta i la dona estimada. Amb tot, la identificació de la carronya amb la dona s’insinua de manera molt explícita en el primer vers de la segona estrofa:

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica

i ardent,

Encara que l’escena transcorre en el camp, és evident que el to del poema s’allunya absolutament del que els lectors estaven acostumats a veure en els ambients rústics. Del locus amoenus que acompanyava les situacions amoroses en la poesia llatina o renaixentista hem passat a un lloc igualment “natural”, però d’una naturalitat extrema i repugnant. No hi ha dubte que el poeta es proposava d’enfrontar-se amb aquesta “poètica de l’amor” que havia rebut de les generacions anteriors, ja que parla irònicament, en les últimes estrofes, referint-se a la dona, d’”estrella dels meus ulls”, “sol de la natura”, “tu, àngel meu, la meva passió!” El poema acaba de manera molt semblant a com acabaven alguns sonets d’amor de la tradició renaixentista: el poema sobreviurà a aquell o aquella a qui va ser adreçat. Pensant en aquest final Sainte-Beuve va retreure a Baudelaire d’haver “petrarquitzat l’horrible”.

El poema és especialment repugnant i impactant perquè Baudelaire presenta una imatge no de l’extinció, sinó de la de la putrefacció. No l’esquelet, sinó la carronya. Hi ha com una erotització de la corrupció, d’efecte més extravagant que convincent. La carronya, no gens momificada, està dotada de vida i moviment:

Baixava tot allò, pujava com onada,

o bé brollava espetegant;

hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,

ben viu, s'anava incrementant.

I afegeix que aquest món putrefacte feia com “una simfonia estranya”. Aquesta simfonia es compara, continuem amb l’extravagància, a l’aigua que corre i al vent, i al “gra que el llaurador, amb acció ritmada, / sacseja i gira en el garbell”.

Quin és el sentit de l’última estrofa? Que el poeta conservarà el record de la dona, mantenint vivent la seua “essència divina”. La forma creada per ell no podrà morir. A la presència obsessiva de la mort succeeix la certesa —idealisme pur— que allò que ha estat creat per l’Esperit no pot morir. Hi ha una nota de Mon coeur mis à nu (XLIII) que podria inscriure’s com a epígraf d’aquest poema:

“Tota idea està dotada, per si mateixa, d’una vida immortal, com una persona.

Tota forma creada, fins i tot per l’home, és immortal. Car la forma és independent de la matèria i les molècules no constitueixen la forma.”

No va ser així, però, com es va interpretar Una carronya quan es va publicar, sinó que es va llegir com un atac als valors burgesos i va contribuir a forjar la llegenda d’un Baudelaire escandalós i sacríleg. Quan Baudelaire va voler reaccionar (“Il m’est pénible de passer pour le Prince des Charognes”, va escriure en una carta el 1859) ja era massa tard. Els escolars que recitaven Una carronya per fer-se els terribles no sabien que, en realitat, estaven comentant aquest aforisme dels Fusées: “Allò que és creat per l’esperit és més viu que no la matèria.”

Paradoxalment, doncs, la identificació de l’amada amb la inevitable carronya futura dóna pas en l’última estrofa a una concepció idealista de la realitat. Com no siga que es tracte d’una ironia sarcàstica, la veritat és que aquest final em sembla una mica gratuït. La complaença insistida en la putrefacció no acaba d’encaixar en aquest idealisme que s’expressa en l’última estrofa. Vull dir que el contrast és massa deliberat, massa brutal, excessivament emfàtic. Aquesta gratuïtat explica segurament l’èxit que va tenir el poema des del principi com a element provocatiu.

Walter Benjamin va afirmar en un aforisme que el xoc era el principi poètic de Baudelaire. En l’arsenal de les figures de Baudelaire, l’oxímoron i l’antítesi ocupen un lloc privilegiat. Són l’instrument estilístic per excel·lència que permet a Baudelaire de reunir en una fórmula única els fragments dispersos de la realitat, les emocions discordants o les imatges contràries. Crec, però, que aquest principi poètic no va reeixir en Una carronya, que em fa la impressió d’una barreja grotesca, que no acaba de quallar.