Fuster Toleràncies

TOLERÀNCIES

Joan Fuster

L'anècdota és coneguda, i jo mateix l'he feta circular de tant en tant. Quan Jean-Paul Sartre va estrenar Le Diable et le Bon Dieu, François Mauriac, devotíssim, protestà en termes enèrgics: "Això ofèn els meus sentiments religiosos!" I Sartre va contestar-li, amb una punta d'humor: "Le Soulier de satin també ofèn els meus sentiments irreligiosos, i no me 'n queixe". Bé. Potser el problema no s'ha de plantejar en termes extrems, però tampoc no hi ha manera d'evitar-ho. Si el breu "diàleg" entre Mauriac i Sartre es produïa a París fa bastants anys —i a París ja van enderrocar la Bastilla dos segles enrere—, no cal dir que ací, entre nosaltres, on mil Bastilles resten en peu, la cosa ha de resultar vidriosament difícil. Una noció tan tristíssimament arcaica com la de "tolerància" encara no ha penetrat en els nostres costums. Rectifique: sí que hi ha penetrat. Però no tant com convindria. I encara seria digne d'estudi el tema de quines "toleràncies" han estat practicades. Perquè a la Barcelona del "Paralelo", fins i tot en l'època del màxim rigor franquista i clerical, les obscenitats hi fluïen, poc o molt sancionades: més aviat poc. No eren "perilloses", segons sembla, per a segons qui. En canvi, avui, qualsevol suau impertinència —que no ho és— "llibertina", en un escrit culte, desencadena, continua desencadenant, ires de sagristia, i si no foten excomunions és per temor a fer el ridícul. De tota manera, algú amb suficient autoritat moral haurà de proclamar un dia: "Els Pastorets ofenen els meus sentiments religiosos (si són budistes) o irreligiosos (si són normals)". I la qüestió exacta és que ningú no hauria de sentir-se ofès per res. Ni per l'una manifestació ni per la contrària. Potser això és demanar massa...

Sagitari. Bromera.