Euriclea reconeix Odisseu

Euriclea reconeix Odisseu en rentar-li els peus

Així va parlar. L'anciana es va tapar el rostre amb les mans i, mentre vessava llàgrimes càlides, va dir aquestes paraules planyívoles: «Ai, fill meu, per a tu em sento impotent. Sí que Zeus t'ha odiat per damunt dels altres homes, malgrat que tinguessis un cor temerós de les deïtats. A Zeus, que es complau en el llamp, mai cap altre dels mortals no li ha cremat tantes cuixes greixoses ni hecatombes selectes, com tu li has ofert pregant de poder arribar a una vellesa feliç i de poder fer créixer un fill il·lustre. I ara ets l'únic que Zeus ha privat del dia del retorn. Potser ara les dones dels hostes llunyans l'escarneixen, quan arriba al magnífic palau d'algun d'ells, com ara totes aquestes gosses es burlen de tu. I és per això que no permets que ara et rentin, perquè intentes evitar la burla i els nombrosos insults. A mi, en canvi, m'ho demana la filla d'Icari, la prudent Penèlope, encara que no contra la meva voluntat. Jo et rentaré els peus ja sigui per la mateixa Penèlope ja sigui per tu, perquè per dintre el meu cor es commou per les teves penes. Però apa, ara comprèn les paraules que et diré. Són molts els forasters infeliços que han vingut aquí, però t'asseguro que no n'he vist cap que s'assemblés tant a Odisseu com tu t'hi assembles per la fesomia, per la veu i pels peus».

Contestant-li, el molt enginyós Odisseu va dir: «Anciana, tothom que ens ha vist tots dos afirma que som molt semblants l'un a l'altre, com tu mateixa, que ets assenyada, ara ho dius».

Així va parlar. La vella agafà la caldera brillant i li rentà els peus. Hi abocà molta aigua freda i després n'hi afegí de calenta. Aleshores Odisseu s'assegué a la vora de la llar i tot d'un plegat es girà cap a l'ombra. I és que de sobte li va venir a la ment que ella, en tocar-lo, reconeixeria la cicatriu i s'arribarien a descobrir els seus plans. L'anciana s'acostà al seu amo i el rentà. De seguida li va reconèixer la cicatriu que en altre temps li va fer un senglar amb l'ullal blanc quan va anar al Parnàs amb Autòlic i els seus fills, l'il·lustre avi matern que es distingia entre els homes en el robatori i en el jurament. Aquestes coses les hi havia concedit un déu, Hermes, perquè li estava agraït per les cuixes d'anyells i de cabrits que li cremava. El déu l'ajudava bondadosament. Quan Autòlic va arribar a l'opulenta terra d'Ítaca es va trobar amb un nadó nascut de la seva filla no feia gaire temps. Euriclea va posar la criatura damunt dels seus genolls així que va haver acabat de sopar. El cridà pel seu nom i li va dir: «Autòlic, troba el nom que posaries a la criatura de la teva filla estimada, perquè l'has desitjat molt».

Al seu torn, Autòlic li va contestar i va dir: «Gendre i filla meva, poseu-li el nom que us diré. Com que he arribat aquí després d'haver-me irritat contra molts homes i dones que viuen damunt la terra nodridora de tants, que sigui Odisseu el nom amb el qual l'anomenin. I després, quan un dia ja crescut vingui al gran casal matern al Parnàs, on guardo les meves riqueses, jo li'n donaré una part i faré que se'n torni feliç»,

Per això Odisseu hi va anar, perquè li donés els presents magnífics. Autòlic i els fills d'Autòlic el van acollir amb els braços oberts i amb mots afectuosos. La mare de la seva mare, Amfitea, l'abraçà i li besà el cap i tots dos ulls brillants. Autòlic manà als seus fills gloriosos que preparessin el convit. Ells obeïren les seves ordres immediatament. Tot seguit portaren un bou, un mascle que tenia cinc anys, l'escorxaren, el prepararen i el van fer tot a trossos. Ho van fer hàbilment, enfilaren els trossos als astos, els van coure amb cura i després feren les parts. Així llavors van celebrar un banquet durant tot el dia fins a la posta de sol, i ningú no estigué mancat de la part corresponent. Així que el sol es va pondre i va arribar la foscor, se n'anaren a dormir i gaudiren del do del son.

Quan la filla del matí, l'Aurora de dits rosats, va aparèixer, se n'anaren a caçar els gossos i els mateixos fills d'Autòlic. Van pujar al massís encimbellat del Parnàs, tot revestit de bosc, i aviat arribaren a les valls ventoses. Ja queia Hèlios damunt els conreus, tot just acabat de sortir dels corrents tranquils de l'Ocèan profund, quan els caçadors entraren en una fondalada. Al seu davant els gossos anaven seguint el rastre d'un animal, al darrere marxaven els fills d'Autòlic. Entre ells el divinal Odisseu s'avançava prop dels gossos tot movent la llança d'ombra allargada. Allí tenia el jaç un enorme senglar sota una espessor tan densa que no hi arribava l'alè humit dels vents quan bufen ni hi tocava el sol resplendent amb els seus raigs ni la pluja hi penetrava mai del tot, perquè l'espessor era molt densa i hi havia una catifa de fullam bastant gruixuda. Arribà al senglar la remor dels passos dels homes i gossos, quan s'hi acostaven per anar a caçar. L'animal sortí del boscam amb l'esquena eriçada i llançant foc pels ulls i es plantà al seu davant. Odisseu fou el primer que el va escometre aixecant amb mà robusta la llança allargada amb el desig de ferir-lo. El senglar, però, es va anticipar, el va ferir damunt del genoll i, en llançar-se-li de costat, li va arrencar molta carn amb un ullal. Amb tot no va arribar a l'os de l'heroi. Tanmateix, Odisseu el ferí encertant-li l'espatlla dreta i la punta de la llança el traspassà de banda a banda. L'animal caigué a la pols grunyint, i l'alè de la vida li va volar. Immediatament els benvolguts fills d'Autòlic li feren una primera cura, embenaren sàviament la ferida de l'irreprotxable i divinal Odisseu i li estroncaren la sang fosca amb un cant màgic. Aviat tornaren al casal del pare estimat. Autòlic i els fills d'Autòlic, després d'haver-lo curat bé i d'haver-li fet obsequis, ràpidament el portaren a la seva benvolguda pàtria, a Ítaca. El pare i la venerable mare s'alegraren del seu retorn i li preguntaren amb tota mena de detalls com havia estat ferit. Odisseu els va explicar com, mentre caçava, un senglar el va ferir amb l'ullal blanc quan va anar al Parnàs amb els fills d'Autòlic.

La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i s'inclinà cap a un costat. L'aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: «Tu ets el veritable Odisseu, fill meu. No t'he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo».

Odisseu impedeix que Euriclea digui que l'ha reconegut Penèlope explica al pidolaire un somni

Va parlar i va girar la mirada amb els ulls vers Penèlope volent-li fer saber que dintre a casa tenia l'espòs estimat. Ella no la va poder veure ni adonar-se'n, tot i que era al davant, perquè Atena li va distreure l'atenció. Mentrestant Odisseu, allargant-li les mans, amb la dreta l'agafà pel coll i amb l'altra se l'acostà i li va dir: «Dida, ¿per què vols perdre'm? Tu m'has criat sobre els teus pits. Ara, després d'haver patit moltes calamitats, he tornat al cap de vint anys a la terra paterna. Bé, doncs, com que te n'has adonat i un déu ho ha posat en el teu interior, calla, no fos que se n'adonés algú altre del palau. Jo et diré les paraules següents que s'acompliran: si un dels déus sotmet els pretendents arrogants mitjançant la meva mà, no et perdonaré encara que hagis estat la meva dida, quan mataré les altres dones serventes en el meu palau».

Al seu torn, la prudent Euriclea li va dir: «Fill meu, quina paraula ha sortit del clos de les teves dents! Saps prou bé que el meu cor és ferm i inflexible i el mantindré com una roca dura o com el ferro. Una altra cosa et diré i guarda-te-la en el teu interior. Si mitjançant la teva mà un dels déus sotmet els pretendents arrogants, de les dones del palau et diré quines no et respecten i quines són innocents».

Responent-li, el molt enginyós Odisseu va dir: «Dida, ¿per què me les vols dir tu? No cal. Jo mateix les observaré bé i sabré què ha fet cadascuna; tu mantingues el secret i confia en els déus».

Homer, L’Odissea, XI. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.