Homer Hèctor i Andròmaca

Hèctor i Andròmaca

(La Ilíada, VI, 369-481)

Havent parlat així, Hèctor, el de casc tremolós, se’n va anar. Immediatament arribà al seu casalici ben poblat, però a les estances no va trobar Andròmaca, la de braços blancs, sinó que amb el seu fill i una serventa de bell peple era a la torre sanglotant i plorant. Hèctor, com que no va trobar dintre la irreprotxable esposa, quan se n’anava, s’aturà al llindar i va dir a les serventes: «Ei, serventes, digueu-me la veritat. ¿On ha anat Andròmaca de braços blancs, en sortir del palau? ¿O bé a casa de les meves germanes o de les meves cunyades de bells peples, o bé s’ha dirigit al temple d’Atena, on precisament altres troianes de belles trenes intenten ablanir la terrible dea?»

Aleshores la majordona diligent li va respondre aquestes paraules: «Hèctor, com que insistentment em demanes que digui la veritat, ho faré: no ha anat a casa de les teves germanes ni de les teves cunyades de bells peples, ni tampoc al temple d’Atena, on precisament altres troianes de belles trenes intenten ablanir la terrible dea, sinó que s’ha dirigit a l’alta torre d’Ílion, quan ha sentit dir que els troians estan esgotats, i que la superioritat dels aqueus és gran. Llavors ella corrents ha marxat cap a la muralla, semblant a una boja. Juntament amb ella, el nen, el porta la dida».

La majordoma va contestar, i Hèctor, de pressa sortí de casa refent un altre cop el mateix camí pels carrers ben empedrats. I quan després d’haver travessat la gran ciutat, va arribar a les portes Escees, per on havia de sortir a la plana, allí, corrent-li a l’encontre, va trobar l’esposa, rica en regals, Andròmaca, la filla del magnànim Eeció. Eeció, que vivia al peu del Placos de bosc abundós, a Teba Hipoplàcia, i era el sobirà dels cilicis. D’aquest era filla l’esposa d’Hèctor, el de casc de bronze. Ella, doncs, li va sortir a l’encontre, i alhora el seguia la criada portant a la sina l’infant, tot just una criatura, l’ Hectòrida estimat, bonic igual com un estel, el qual Hèctor anomenava Escamandri, i els altres Astíanax, perquè Hèctor era l’únic que protegia Ílion. En veure el seu fill, ell va somriure en silenci. Andròmaca, feta un devasall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir: «Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te tots alhora. Per a mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni veritable mare. Car, el meu pare, el va matar el divinal Aquil·leu quan va arranar la ben poblada ciutat dels cilicis, Teba, la d’alts portals. Va occir Eeció, però no el va despullar, perquè li feia escrúpols en el seu cor, sinó que el va cremar amb les seves armes cisellades i li va erigir un túmul al damunt. A tot el voltant hi plantaren oms les nimfes munteses, filles de Zeus que porta l’ègida. I els set germans que hi havia al palau, tots ells el mateix dia davallaren a l’Hades, perquè a tots els llevà la vida el diví Aquil·leu de peus lleugers, a més dels bous, de passes torçades, i de les blanques ovelles. I la meva mare, que aleshores era reina al peu del Placos de bosc abundós, després d’haver-la portada aquí amb altres tresors, tot seguit l’alliberà en rebre un rescat immens; però al palau del seu pare la va atènyer Àrtemis, la que té les fletxes a la mà. Hèctor, tu ets per a mi pare i mare i venerable germà, tu ets el meu espòs coratjós. Aixi, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona. Atura l’exèrcit vora la figuera borda, on la ciutat és més accessible i la muralla resulta més expugnable. Per allí han vingut i han fet tres intents els més distingits de l’exèrcit dels dos Aiants i de l’il·lustre Idomeneu, de les tropes dels dos Atrides i de l’esforçat fill de Tideu. O bé algú, bon coneixedor dels oracles, els ho ha dit. O bé el seu cor els ho incita i els ho ordena».

El gran Hèctor de casc tremolós li va dir: «Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra. Tampoc m’hi incita el meu cor, perquè he après a ser sempre valerós i a lluitar entre els primers troians, intentant aconseguir gran glòria per al meu pare i per a mi mateix. Sé prou bé això en el meu ànim i en el meu cor: vindrà un dia en què segurament desaparegui la sagrada Ílion, i Príam i el poble de Príam, el de la llança de freixe. Però no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat. I potser essent a Argos teixiràs la tela per a un altre o potser portaràs aigua de la font Messeida o de la Hiperea, molt a contracor, i la terrible necessitat t’aclapararà. I potser algú, quan un dia el vegi vessant llàgrimes, dirà: «Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al voltant d’Ílion. Així parlarà algú un dia, i per a tu serà un nou dolor per manca d’un home capaç d’apartar el teu dia d’esclavitud. Però tant de bo un munt de terra em cobreixi, ja mort, abans que m’assabenti dels teus crits o del teu rapte».

Havent parlat així, l’il·lustre Hèctor va estendre els braços al seu fill. L’infant es girà cridant cap al si de la dida de bella cintura, perquè s’espantà de l’aspecte del seu pare. Li feien por el bronze i la crinera de crins de cavall, en veure que es movia terriblement el cim del casc. Es van posar a riure el pare i la venerable mare. Tot seguit el gloriós Hèctor es va treure el casc del cap i, resplendent, el va deixar a terra. Aleshores besà el fill, l’aixecà amb els braços i, suplicant a Zeus i als altres déus, va dir: «Zeus i altres déus, concediu-me que aquest fill meu sigui com sóc jo, destacat entre els troians, així de valent en la força i que governi amb poder sobre Ílion. I tant de bo que un dia algú digui: «Molt més bo és aquest que no pas el seu pare», quan torni de la guerra. I que porti sangonoses despulles de l’enemic mort, i que la seva mare se n’alegri en el seu cor».

Homer, La Ilíada, VI, 369-481. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.