Odisseu al país dels morts

Odisseu al país dels morts

»Després d'arribar a la nau i a la mar, primer de tot vam arrossegar l'embarcació cap a la mar divina i vam posar el pal i les veles a la nau negrosa. Hi férem embarcar les ovelles que havíem agafat, i nosaltres mateixos hi pujàrem tots tristos, vessant llàgrimes abundoses. Circe de belles trenes, terrible deïtat amb el do de la veu, ens envià un vent favorable que inflava les veles, un bon company darrere de la nostra nau de proa blavosa. Nosaltres, tan bon punt vam col·locar els ormeigs dins la nau, ens asseguérem. El vent i el pilot ens conduïen.

»Tot el dia les veles van estar tibants, mentre navegàvem per la mar. El sol es va pondre, i tots els camins van quedar a les fosques. La nostra nau va arribar als confins de l'Ocèan de corrents profunds, on hi ha el país i la ciutat dels homes cimmeris, sempre coberts de boira i de núvols. Hèlios resplendent mai no se'ls mira des de dalt amb els seus raigs, ni quan puja cap al cel estrellat ni quan cau a la terra des del cel, i és la nit funesta la que en tot moment s'estén sobre els infeliços mortals. Quan vam arribar-hi, arrossegàrem la nau i en traguérem les ovelles. Vam anar arran del corrent de l'Ocèan, fins que vam ser a l'indret que ens indicà Circe.

»Perimedes i Euríloc aguantaven les víctimes, jo vaig desembeinar l'espasa punxeguda d'arran de la cuixa i vaig cavar un clot com d'un colze a una i altra banda i al seu voltant hi vaig fer una libació en honor a tots els morts, primerament de llet i mel, després de vi dolç i en tercer lloc d'aigua. Tot seguit hi vaig escampar farina blanca. Vaig pregar amb molt de fervor als caps mancats de força dels morts i els vaig prometre que, en arribar a Ítaca, immolaria al palau una vaca que no hagués criat, la millor, i que ompliria la pira d'objectes valuosos. A Tirèsias sol, li sacrificaria un xai tot negre, el que més es distingís en els nostres ramats. Després d'haver invocat amb els meus precs el poble dels difunts, vaig agafar els animals i els vaig degollar vora el clot. La sang fosca els rajava com un núvol. Des de l'Èreb hi acudiren les ànimes dels difunts que havien mort: dones joves, xicots, ancians que havien sofert molt, tendres donzelles amb el cor adolorit per penes recents, molts ferits per les llances de bronze, homes morts en una batalla amb les armes ensangonades. Acudien en gran nombre al voltant del clot, a una banda i a l'altra, amb una gran cridòria. A mi em va agafar una por que feia empal·lidir,

»A continuació, vaig animar els companys i els vaig ordenar que cremessin els animals que jeien a terra degollats pel bronze cruel després d'haver-los escorxat, i que preguessin als déus, a Hades violent i a Persèfone terrible. I jo, amb l'espasa punxeguda desembeinada d'arran de la cuixa, em vaig asseure i no permetia que els caps mancats de força dels morts s'atansessin a la sang abans que hagués fet preguntes a Tirèsias.

»La primera ànima que va comparèixer fou la del company Elpènor, que encara no havia estat sepultat dins la terra de camins espaiosos. Havíem deixat el cadàver al casalici de Circe sense plorar-lo i ni enterrar-lo, perquè ens apressaven altres afers.

»En veure'l, vaig plorar, me'n vaig compadir en el cor i li vaig parlar dient-li aquestes paraules alades: "Elpènor, ¿com has fet cap a aquesta fosca boirosa? ¿Hi has arribat anant a peu abans que jo amb la nau negrosa?"

»Així vaig parlar, i ell, sospirant, em va respondre: "Laercíada, nodrissó de Zeus, molt enginyós Odisseu, la sort adversa d'un dèmon m'embogí i també el vi abundant. Jo estava dormint dalt del terrat del palau de Circe i no em vaig recordar de baixar altre cop per l'escala llarga, per això vaig caure des de dalt de la teulada. Se'm van trencar les vèrtebres del coll, i el meu alè va baixar a l'Hades. Ara et prego per aquells que deixares enrere i no són aquí: per la teva esposa, pel teu pare que et va criar de petit, i per Telèmac, l'únic infant que vas deixar a palau. Sé que quan marxis d'aquí, de la mansió d'Hades, aturaràs la teva nau ben construïda a l'illa Eea; doncs et demano, senyor meu, que allí et recordis de mi, que no te'n vagis sense plorar-me i ni enterrar-me, en tornar-te'n, perquè, quan te'n tornis, no sigui jo qui esdevingui per a tu una maledicció dels déus; al contrari, crema el meu cadàver amb les armes que tenia i aixeca'm un túmul a la vora de la mar cendrosa, una tomba d'un home desgraciat, per fer-ho saber als qui han de néixer. Fes-me això i planta'm a la tomba el rem amb el qual remava quan era viu juntament amb els meus companys".

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Tot això, dissortat, ho acompliré i ho faré".

»D'aquesta manera estàvem asseguts tots dos, dient-nos paraules tristes; jo aguantava l'espasa damunt la sang i, a l'altre costat, l'ombra del company anava parlant llargament.

»Va arribar l'ànima de la meva mare, que era difunta, Anticlea, la filla del magnànim Autòlic, que jo havia deixat viva quan vaig marxar cap a la sagrada Troia. En veure-la, em vaig posar a plorar i me'n vaig compadir en el meu cor. Però ni fins i tot així, encara que estava profundament afligit, se li permetia atansar-se a la sang, sense que li hagués fet preguntes a Tirèsias.

»Va arribar l'ànima de Tirèsias de Tebes, amb el ceptre d'or a la mà. Em va reconèixer i em va dir: "Laercíada nodrissó de Zeus, molt enginyós Odisseu, ¿per què has vingut, dissortat, i has abandonat la llum del sol, per veure els difunts i aquest lloc mancat d'alegria? Però, aparta't abans del clot i retira l'espasa punxeguda perquè pugui beure la sang i et digui la veritat".

»Així va parlar, i jo, fent-me enrere, vaig desar l'espasa amb claus de plata dins la beina. Tan bon punt va beure la sang, l'endeví infal·lible em parlà amb aquestes paraules: "Cerques el retorn dolcíssim, il·lustre Odisseu. Te'l farà ben amarg un dels déus; tinc la certesa que no passaràs desapercebut al sacsejador de la terra. Ell et guarda un gran ressentiment en el seu cor, irritat des que li vas encegar el seu fill estimat. Però fins i tot així, encara que passeu calamitats, podreu arribar a la terra paterna, si abans ets capaç de refrenar el teu impuls i el dels teus companys quan ancorareu amb la nau ben construïda a l'illa de Trinàcia; allí, escapolint-vos de la mar violeta, trobareu les vaques i els moltons ben peixats d'Hèlios, que des de dalt tot ho veu i tot ho sent. Si deixes estar els animals sense tocar-los i penses només en el retorn, encara podreu tornar a Ítaca, després d'haver suportat molts entrebancs. Si els fas mal, des d'ara t'anuncio la fi de la nau i dels companys. Tu, malgrat que te n'escapis, tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d'haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d'haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te'n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d'oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora a l'espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t'arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d'una vellesa plaent i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat" .

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Tirèsias, aquestes coses sens dubte les han filat els déus, però, apa, digues-me això i parla'm sincerament. Veig l'ànima de la mare difunta que està callada prop de la sang i no gosa mirar el seu fill de cara ni dirigir-li la paraula. Senyor, digues, com reconeixeria qui sóc?".

»Així li vaig parlar, i ell, contestant-me, em féu: "Et diré unes paraules senzilles i les posaré en el teu enteniment. Dels difunts que moriren, qualsevol que deixis acostar-se a la sang et dirà la veritat. A qui ho impedeixis, de seguida es farà enrere".

»Havent dit això, l'ànima del sobirà Tirèsias tornà a la mansió d'Hades, després d'haver pronunciat els oracles. Amb tot, jo vaig romandre allí ferm, fins que comparegué la meva mare i begué la sang fosca. De sobte em reconegué i, planyent-se, em digué aquestes paraules alades: "Fill meu ¿com és que has vingut a la foscor boirosa, si encara ets viu? Per als vivents és difícil veure tot això. Entremig hi ha rius cabalosos i corrents espantosos, i primer de tot l'Ocèan, que és impossible que el travessi algú que vagi a peu, si no és que tingui una nau ben construïda. ¿Tal vegada ara has arribat aquí anant errant des de Troia amb la nau i els companys després de molt de temps? ¿És que encara no has tornat a Ítaca i no has vist la teva esposa al palau?"

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Mare meva, la necessitat m'ha fet baixar a l'Hades a consultar l'ànima de Tirèsias de Tebes. Encara no he arribat a Acaia ni he tocat la nostra terra, sinó que sempre he anat errívol patint calamitats d'ençà que vaig seguir el divinal Agamèmnon fins a Ílion, la de bells poltres, a lluitar contra els troians. Però, apa, digues-me això i parla'm sincerament, ¿quina parca de la mort espantosa et va abatre? ¿Va ser una llarga malaltia o bé et llevà la vida Àrtemis amb les fletxes, la qui ataca amb trets suaus? Parla'm també del meu pare i del meu fill, que vaig deixar, i digues-me si encara ostenten la meva autoritat reial o si ja la té algun altre home i pensen que jo ja no tornaré. Revela'm també la voluntat i el pensament de la meva esposa legítima, si s'ha quedat amb el fill i ho conserva tot en peu o si ja s'ha casat amb algun aqueu distingit?"

»Així vaig parlar, i tot seguit la mare venerable em va dir: "I tant, prou que s'ha quedat al teu palau amb un cor perseverant. Les nits se li consumeixen sempre doloroses i passa els dies feta un devessall de llàgrimes. Ningú encara no ostenta la teva alta autoritat i és Telèmac qui gestiona els teus béns tranquil·lament i participa als banquets de compromís, dels quals és bo que en tingui cura un home que administra la justícia. I és que tothom el convida. El teu pare viu al camp, sempre allí, i mai no va a ciutat. I com a jaç no té ni llit ni mantes ni tapissos esplèndids, sinó que durant l'hivern dorm on ho fan els servents de la casa, a la cendra, vora la llar, i porta uns vestits de mala qualitat damunt el cos. Però, quan arriba l'estiu i la tardor abundants en fruits, en el turonet del seu hort ple de vinya, arreu hi té jaços humils fets de les fulles caigudes. Allí, hi descansa amb tristesa i en el seu cor, hi creix una gran pena, perquè s'adona que li ha arribat la vellesa incòmoda enyorant el teu retorn. Pel que fa a mi, ja sóc morta i així he complert el meu destí. No em féu morir en el palau la fletxadora Àrternis, que té bona vista, la que ataca amb trets suaus, ni m'ha sobrevingut cap malaltia de les que sovint treuen fora dels membres la força i produeixen un defalliment odiós, sinó que l'enyorament per tu, els anhels i l'afecte envers tu, gloriós Odisseu, em llevaren la dolça vida".

»Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l'ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m'hi vaig acostar, perquè el meu ànim m'impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se'm va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades: "Mare meva, ¿per què te me'n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d'Hades i així ens consolarem l'un a l'altre amb el goig d'un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m'ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?".

»Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: "Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t'enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb els ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l'ànima fuig volant com un somni. Però afanya't a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller"

[…]

»Així, doncs, després que la casta Persèfone hagué dispersat aquí i allà les ànimes de les dones femenívoles, es presentà l'ànima afligida de l'Atrida Agamèmnon.Al seu voltant estaven reunides totes les altres que havien mort juntament amb ell al casal d'Egist i que havien seguit el seu destí. Ell em va reconèixer tan bon punt va beure la sang fosca, i plorava sorollosament, vessant llàgrimes abundants. M'estirava les mans i desitjava abraçar-me, però no tenia la seva ferma vigoria ni tampoc la seva força que abans hi havia hagut als seus membres àgils. En veure'l, jo vaig esclafir a plorar i el vaig compadir en el meu cor. I, dirigint-me a ell, vaig dir aquestes paraules alades: "Gloriosíssim Atrida, sobirà d'homes, Agamèmnon, ¿quina parca de la mort espantosa et va abatre? ¿És que et va matar Posidó a les naus provocant una tempesta fatal de vents terribles?¿O potser, a la terra ferma, uns homes hostils et colpiren perquè els prenies els bous o els bells ramats d'ovelles, o bé perquè lluitaves per una ciutat o per les seves dones?".

»Així vaig parlar, i tot seguit ell, responent-me, em digué: "Laercíada nodrissó de Zeus, molt enginyós Odisseu, no em va matar Posidó a les naus provocant una tempesta fatal de vents terribles, ni tampoc a la terra ferma uns homes hostils em colpiren. No, no, fou Egist el qui em va ordir un destí de mort i em va assassinar amb l'ajut de la meva esposa cruel, després d'haver-me invitat a entrar a casa i de celebrar un banquet, igual que es mata un bou a la menjadora. Vaig morir així amb una mort tristíssima . També al meu voltant foren assassinats sense pietat els altres companys, com porcs de dents blanques que són degollats al casal d'un home ric i molt poderós per a unes noces o per a una festa a escot o per a un convit esplèndid. Tu ja vas ser present a la matança de molts guerrers caiguts en un combat singular o en una lluita violenta, però t'hauries compadit molt més en el cor, si haguessis vist aquella escena, com estàvem tots estirats per terra al voltant de la cratera i de les taules parades dins el palau i com tot el terra estava xop de sang. Vaig sentir el crit desgraciadíssim de la filla de Príam, de Cassandra, mentre la degollava la pèrfida Clitemnestra al meu costat. Jo, des de terra, aixecava les mans, movent-les mentre moria amb l'espasa clavada. Ella, cara de gossa, es va apartar de mi i no es va ni dignar, ara que baixava a l'Hades, a cloure'm els ulls ni a tancar-me la boca amb les mans. No hi ha altra cosa més repugnant i més semblant a una gossa que una dona que pugui concebre en la seva ment una acció semblant, com ella, que va meditar l'acció tan execrable d'idear el crim horrible de matar el seu marit legítim. I jo que em pensava que tornaria a casa i que seria ben rebut pels meus fills i servents! Però ella, experta excel·lent en crims, va escampar la infàmia damunt d'ella mateixa i de totes les dones fràgils que han de néixer en el futur, fins i tot damunt de les que siguin honrades".

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Ai, el llinatge d'Atreu odia Zeus, el de mirada espaiosa, a causa de la maldat de les dones, ja des del principi. Per culpa d'Hèlena, en van morir molts, i a tu Clitemnestra et va preparar una fi terrible, mentre eres absent".

»Així vaig parlar, i tot seguit ell, contestant-me, va dir: "Per tot això, no siguis mai benèvol amb cap dona ni li revelis tots els pensaments que hagis meditat; quan li expliquis alguna cosa, amaga-li'n sempre una altra. Ara bé, Odisseu, segur que a tu no t'arribarà la mort a mans de la teva esposa; ella és massa prudent. En el seu cor només té bons pensaments, ella, la filla d'Icari, la molt assenyada Penèlope. Era una noia casada de poc quan nosaltres la vam deixar per anar a la guerra. Donava el pit al seu fill, una criatura que ara potser ja deu seure amb els homes, ben feliç. El seu pare estimat el podrà veure quan arribi, i el fill, tal com mana la tradició, abraçarà el seu pare. A mi, en canvi, la meva dona no em va deixar atipar-me de mirar el meu fill, abans em va matar. I també et diré una altra cosa que vull que guardis bé en el teu cor: quan ancoris la nau a la benvolguda terra paterna fes-ho d'amagat i no al descobert, perquè avui ja no pots tenir confiança en les dones. Però, vinga, digues-me això i respon-me sincerament si has sentit dir que el meu fill encara és viu, si és a Orcòmenos, o a Pilos, la sorrenca, o si potser és al palau de Menelau, a l'espaiosa Esparta, perquè damunt la terra encara no és mort el divinal Orestes",

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Atrida, ¿per què em preguntes això? Jo no sé pas si és viu o és mort. I no és bo parlar sense fonament".

»Així ens anàvem responent tots dos amb tristes paraules. Estàvem drets plens d'aflicció, vessant llàgrimes abundoses. Després va arribar l'ànima del Pelida Aquil·leu, la de Pàtrocle, la de l'irreprotxable Antíloc i la d'Aiant, que era el més bell en l'aspecte i en el físic entre els altres dànaus després del Pelida. L'ànima de I'Eàcida de peus lleugers em va reconèixer i, lamentant-se, em digué aquestes paraules alades: "Laercíada nodrissó de Zeus, molt enginyós Odisseu, temerari, ¿quina acció encara més gran prepares en el teu interior? ¿Com has gosat baixar a l'Hades, on habiten els morts privats dels sentits, els fantasmes dels mortals difunts?".

»Així va parlar, i jo, contestant-li, vaig dir: "Aquil·leu, fill de Peleu, el més esforçat dels aqueus, he vingut per escoltar l'oracle de Tirèsias, per si em revelava algun consell per arribar a l'abrupta Ítaca. Sàpigues que encara no m'he acostat a Acaia, ni he desembarcat a la nostra terra, perquè sempre em surt algun entrebanc. En canvi, Aquil·leu, cap home no ha estat més feliç que tu en el passat, ni ho serà en el futur, ja que abans, quan vivies, els argius t'honoràvem com un déu. I ara que ets aquí, tens un gran poder entre els difunts. Per això no t'entristeixis gens d'haver mort".

»Així vaig parlar, i tot seguit, responent-me, va dir: "No intentis consolar-me de la mort, gloriós Odisseu. M'estimaria més ser a la terra i servir un home pobre que no tingués mitjans, que no pas ser rei de tots els difunts que han mort. Però, apa, dóna'm alguna notícia del meu fill il·lustre i digues-me si ha anat a la guerra i s'ha col·locat a primera fila o no. Parla'm també si en saps res de l'irreprotxable Peleu, si encara és rei dels mirmídons o bé és menyspreat a Hèl·lada i a Ftia, a causa de la vellesa que s'ha apoderat de les seves mans i cames. Tant de bo el pogués ajudar d'alguna manera sota els raigs del sol, i ho faria si encara fos com era en altre temps a l'espaiosa Troia, quan hi exterminava el bo i millor de l'exèrcit contrari defensant els argius. Sí, si encara fos així, em presentés, malgrat que fos per uns instants, al palau del meu pare, i aleshores faria que odiessin les meves mans invencibles i la meva força tots aquells que el maltracten i l'aparten del poder".

Homer, L’Odissea, XI. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.