Embedded Files
HORACI
(Epodes 13)
Una espantosa tempesta té el cel corrugat, i plujats i nevades
Júpiter van estimbant, daltabaix; ara el mar, ara els boscos
bramen al pas del vent traci. Robem, amics meus,
l'avinentesa a l'avui, mentre ens tenen les cames i fa per nosaltres:
que escampi d'un cop la vellesa que ens ha tornat rúfol el front.
Fes córrer els vins del meu any, quan Torquat era cònsol,
no parlis més de res més: potser un déu, quan revingui el temps plàcid,
ho posarà tot a lloc, novament. EI que és ara, ens pertoca
de perfumar-nos amb nard aquemeni i, al so de la lira cil·lènia,
alliberar-nos el pit de funestes angoixes;
el noble centaure talment ho cantà al seu deixeble eminent:
«Invicte fill d'una dea, de Tetis nascut moridor,
tens reservada la terra d'Assàrac, que els frescos corrents
del llisquent Simoent i l'humil Escamandre parteixen;
pel seu ordit infal·lible, les Parques te n'han escapçat
el retorn: no et durà fins a casa la mare blaufosca.
Allà, de tots els teus mals allibera't amb vi i amb cançons,
que els lletgíssims pesars amanyaguen amb dolces raons».
(Odes 1.4)
Desfà els rigors de l'hivern la benigna
tornada del bon temps i del Favoni;
els aparells remolquen quilles seques;
ja al bestiar no li fa el pes l'estable
ni al pagès la foguera;
no emblanqueixen els prats clarors de gebre.
Ja Venus Citerea mena danses
sota la lluna i, fent colla amb les Nimfes,
les Gràcies esplèndides repiquen
amb peu altern el terra, mentre passa
l'ardent Vulcà revista
als obradors fatigosos dels Cíclops.
Ara el que cal és cenyir-nos el cap
brillant amb murtra verda, o amb la flor
que sense cap esforç donen les terres;
ara el que cal és immolar per Faune,
a l'ombradiu dels boscos,
un xai o bé un cabrit, com ell desitgi.
Amb peu igual trepitja la mort pàl·lida
les cabanes dels pobres i les torres
dels rics. Oh Sesti afortunat, la suma
breu de la vida ens impedeix concebre
cap esperança llarga:
t'assetgen ara ja la nit i els Manes
de la faula, i la casa escanyolida
de Plutó; quan hi vagis, no podràs
jugar-te als daus qui presideix el vi
ni embadalir-te amb Lícidas, que avui
té encesos tots els joves
i escalfarà ben aviat les noies.
(Odes 4.7)
No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres
tornen a treure fullam;
la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,
passen riberes avall;
una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,
nua, s'engresca a ballar.
T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.
Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.
Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.
¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes
temps per cap més endemà?
Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves
d'un hereu d'àvides mans.
Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara
Minos haurà judicat,
ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences
no et tornaran al d'abans:
que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit
de les tenebres de baix,
ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous
no les hi pot arrencar.
Traduccions de Jordi Cornudella (Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)
Page updated
Report abuse