Josep Iborra L'estupor

L'ESTUPOR

Josep Iborra

Caldria escriure, només, en un estat d’estupor davant tot. No en la joia, o en la tristesa, ni en la perplexitat, la indiferència o l’angoixa, que són formes diferents positives o negatives d’encarar-se amb les coses, amb els altres, amb un mateix. Totes falsifiquen, totes són autoenganys.

L’estupor, en canvi, és una experiència neutra, neutral, el grau zero de la relació amb la realitat o de la visió de la realitat. Es tracta d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions. Irreductible i intraduïble.

Una mena d’estat místic? No exactament, perquè viure en l’estupor no és identificar-se amb cap realitat divina, humana o còsmica, en què s’aboleix la pròpia consciència personal, que es desintegra per reintegrar-se en un absolut o altre. No es tracta d’integrar-se ni desintegrar-se. El jo no s’aboleix, sinó que es potencia en el seu estupor irreductible.

Escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible. De fet, però, l’operació no passa de ser res més que escriure sobre l’estupor, no des de dins d’ell. Però és una possibilitat a què cal aproximar-se.

El Fabra defineix l’estupor com «una forta disminució d’activitat de les funcions mentals, que semblen anorreades; immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció». L’estupor és el grau zero de les funcions intel·lectuals i emotives. Però, com escriure en aquestes condicions? Caldria intentar-ho, almenys sense perdre de vista la suspensió que comporta l’estupor.

L’estupor és la calma total d’una incomprensió absoluta de res. No és la docta ignorància, que alguns prediquen, ni la indocta ignorància del vell llaurador del passat. No res a veure amb el coneixement, ni amb la credulitat o la incredulitat, ni amb l’absurd ni el sentit de la vida, ni amb el no-res.