Embedded Files
SOBRE ELS SOMNIS
Josep Iborra
Els nostres somnis: Les mil i una nits de cadascú.
*
En els somnis veiem en espill, en enigma, la nostra vida. I en la nostra vida veiem en espill, en enigma, els somnis.
*
Descartes no pot afirmar, diu, si somnia o no mentre escriu les seues reflexions al costat de l'estufa. Però ja comptava amb una evidència abans de trobar la que buscava: que hi ha dues possibilitats, dues experiències diferents: l'estat de vigília i l'estat de somni. El que no podia saber amb seguretat és si es trobava en l'un o en l'altre.
*
Tot passa com si les forces que construeixen els somnis quan dormim, seguissen treballant en la vida de vigília. És clar que no hi tenen, com en el son, una iniciativa absoluta; no arriben a abolir el nostre món real. Així i tot, hi conserven una certa presència activa, tot alterant d'alguna manera la nostra consciència i el nostre comportament. Es podria parlar d'un estat de vigília reduïda, perquè sotmesa més o menys intensament al camp de gravitació nocturn, que hi interfereix amb més o menys intensitat. Mai no estem del tot desperts, ni del tot adormits.
*
La gent escriu autobiografies, moltes. N'hi ha a cabassos. Hi conten el que han viscut, la seua vida, diuen. Però, en realitat, s'hi queden a mitges, i no perquè en facen un resum o trien uns fets determinats, sinó senzillament perquè no hi diuen res de l'altra meitat de la seua vida: la nocturna, la dels seus somnis. Si algú en fos capaç i s'apliqués atentament a contar el que somia cada nit, és possible que les coses més aberrants, trivials o fantàstiques de les escenes més complicades, amb transicions i confusions impossibles, lligarien les unes amb les altres com un mosaic extraordinari.
Seria un llibre fantàstic, aquesta autobiografia nocturna. Enlluernaria i desconcertaria el mateix autor.
*
Els somnis poden prolongar, a la seua manera, la realitat, però la realitat no pot prolongar el somni si no és de la mà d'un poeta.
En una nota de Borges, trobe aquesta citació de Coleridge: «Si un hombre atravesara el Paraíso en un sueño, y le dieran una flor como prueba de que había estado allí, y si al despertar encontrara esa flor en sus manos... entonces, qué?»
Em quede esbalaït, enlluernat, davant aquesta petita i perfecta invenció, d'una bellesa absoluta. Per una banda hi ha la forma enginyosa i fantàstica d'abolir la barrera insalvable entre el món del somni i el de la vigília; per una altra, la substància poètica del conte elevada a l'enèsima potència: un home somnia que travessa el Paradís i la flor que li donen com a prova que hi ha estat no és, simplement, una flor sinó una flor del mateix Paradís... Tot sembla així més ideal, més enigmàtic, com un emblema de l'essència mateixa de la poesia.
En els nostres somnis és freqüent trobar, com tothom sap per experiència, fragments o elements del nostre món real. El que resulta impossible és despertar-nos amb alguna mostra dels nostres somnis, amb alguns dels seus components. No els podem transportar i incorporar al món habitual. Els deixem o, pitjor encara, ens deixen: es desintegren, quan entren en contacte amb la realitat. Sense sortir del món de Coleridge, podríem citar el poema que va somiar sobre el palau de Kublai Khan, que, després, ja despert, encara va ser capaç de recordar i d'escriure. No va transportar, així, una cosa d'un món a l'altre? No va fer confluir els camins del somni en els de la realitat? És el cas, també d'algú que, per exemple, recorda un número de loteria que ha somiat. El compra i resulta premiat. O el de científics, escriptors, músics —Tartini, per exemple, anotant, despert, la melodia diabòlica que havia sentit en un somni. Aquestes experiències, però, no són equiparables a la de trobar-se a les mans la flor del Paradís. La flor de l'hipotètic somni de Coleridge resultaria tan insòlita i increïble a les mans de l'home despert que l'ha recollida en un somni, que el mateix Borges es pregunta perplex i desafiant: «Entonces, qué?». Doncs, podríem fabricar un altre relat. O dos. Un: l'home que es desperta amb la flor que li han donat, no s'ha despertat, realment; encara està somiant. O aquest altre: un home es passeja pel seu jardí i cull una flor, i amb ella a la mà es tomba a l'ombra d'un arbre. Nostàlgic i pensarós, acaba adormint-s'hi. I és aleshores quan somia que travessa el Paradís i li donen una flor. En despertar-se, la troba a les mans. Aquesta segona versió és un cop baix a la poesia.
No, l'original és intocable. L'únic que s'hi podria fer és imaginar-ne una variant. Per exemple: un home travessa en somnis una biblioteca absoluta —tots els llibres hi són— i, com a penyora del seu passeig, li'n donen un. Si en despertar es trobés amb el volum a les mans i aquest, de més a més, fos precisament el que ha estat sempre buscant, «entonces, qué?».
Potser aquesta versió faria somriure Borges. O diria, consternat, que aleshores la biblioteca deixaria de ser absoluta. Una catàstrofe fins i tot còsmica.
*
Els somnis són tan sensibles a la llum, que, quan despertem, es velen com un rodet de fotos. De vegades, en queda només un senyal: sabem que hem somiat alguna cosa però no sabem què —com tenir un mot a la punta de la llengua—i maldem, desficiosos, per revelar-lo. En general, sense èxit. Però fins i tot els que apareixen espontàniament a la memòria, estan fets malbé: hi veiem només la silueta, la carcassa del que ha constituït l'essència, la «realitat» d'aquest estat psíquic.
Hi ha casos, però, en què un somni sembla resistir la claror del dia: encara desperts, conserva la seua consistència. L'or que l'alquímia del cervell havia fabricat continua brillant, «evident», tan real com el llit en què ens trobem. Durant un instant tenim la impressió que hi podem «comptar», que l'alquímia ha reeixit. Aquest moment, al·lucinant, dura ben poc, i la imatge es desintegra davant els nostres ulls. Una frase, per exemple, que tenia un sentit cabal —i que havíem vist com una troballa exaltant— acaba per no tenir-ne cap: s'ha transmutat en pur plom. Tanmateix, de vegades, algú ha aconseguit «transportar» a la realitat una part preciosa dels seus somnis: una melodia, per exemple, o una fórmula matemàtica, o un vers... Productes de contraban, que han pogut passar clandestinament la frontera: clixès no desintegrats per la llum.
Fora d'aquests casos excepcionals, els nostres somnis no tenen de fet, per a nosaltres, cap rellevància. O no els recordem en absolut quan obrim els ulls, o se'ns presenten deteriorats mentre ens vestim o ens afaitem. Suren uns minuts en la nostra memòria —els que arriben a surar-hi— i, aviat, s'evaporen. Quants somnis dels que hem tingut recordem ara? Els deixem córrer i desapareixen: no fem cas d'aquesta «òpera fabulosa» i quotidiana.
A no ser, és clar, que els considerem com a signes del futur que cal interpretar, o bé —Freud— com a símptomes del passat d'una persona, dels seus complexos. Pretensió aquesta que resulta il·lusòria: el psiquiatre es basa en la història que en fa verbalment un subjecte sobre la base d'uns quants clixès que no han arribat a cremar-se del tot. Ben poca cosa... Si els somnis d'un individu tenen cap significat, el psicoanalista, abans d'aclarir-lo, hauria de ser capaç de reconstruir, a partir dels fragments de somnis del pacient, tot el que hi manca.
O més difícil encara, acceptar el desafiament que Nabucodonosor va fer als savis de Caldea. Aquest rei —conta el llibre de Daniel— en «l'any segon del seu regnat», va tenir un somni que l'inquietà profundament. Aleshores, ordenà que cridassen «mags i endevins, encantadors i caldeus» i els amollà aquesta formidable demanda: «he tingut un somni i estic tot neguitós per conèixer aquest somni». Els mags, desconcertats, li diuen que primer els l'ha de contar, perquè puguen fer-ne, després, la interpretació... El rei, però, els posa a parir amb una enormitat genial: «digueu-me el somni perquè sàpiga que me'n podeu indicar la interpretació».
En diu Freud alguna cosa als seus escrits? Si s'hagués trobat en aquella ocasió memorable, com un «caldeu» més, davant el «cas Nabucodonosor», com s'ho hauria apanyat?
*
Un somni formidable, insòlit —els somnis solen ser sempre insòlits... Em trobe atrapat amb uns amics en un gran problema, en una situació difícil o sense sortida. «Jo», però, reaccione dient-me, dient als meus companys, que tot això és un somni. Em trobe en una situació privilegiada respecte a ells. Encara que, de tant en tant, també em crec el que està passant. Així i tot, fora d'aquests moments la meua convicció és total. Em burle d'ells perquè els veig angoixats. Fins i tot arribe a dir-los: «Desperteu-vos! És un somni!»
Quan ens diem «estic somiant», és perquè ens estem despertant una mica. En el meu somni, en canvi, passa el contrari perquè dir-me que estic somiant és una forma de ficar-m'hi més endins encara, de viure'l més profundament. Somie que «ells» somien i que sóc jo qui estic despert i vull despertar-los.
El cervell, quan dorm, és un laboratori altament sofisticat. Quina finalitat té un treball tan subtil i complicat?
*
No em canse mai, sobretot davant de determinats somnis, de meravellar-me de la capacitat de fabulació del nostre cervell, que arriba a fabricar sensacions, visions, accions i pensaments tan insòlits. No es tracta solament que siguen rars o impossibles respecte de la realitat. El que sorprèn és la composició de percepcions que mai no podríem ni tan sols imaginar, però que en el moment de somiar vivim com una evidència.
*
La vida nocturna, regida per unes lleis pròpies i secretes del cervell, és sempre viscuda pel nostre jo de la vigília, que resta intacte com a subjecte de les coses i metamorfosis més estranyes que viu. En el somni, tot es conculca: la lògica, la nostra experiència real, el temps, l'espai... Però no la nostra pròpia identitat. La capacitat creadora del somni, les llibertats que es pren, no incideixen mai en la consciència del nostre jo real. Encara que tot gira i es regira vertiginosament, sempre sóc jo, i els meus somnis mai no el poden qüestionar, ni desbaratar, ni inventar ni metamorfosar; sempre resta afermat en ell mateix. El cervell, quan somia, ho pot tot excepte abolir la meua personalitat o manipular-la.
O, potser, sí. Però aquesta fantàstica operació subjectiva, que podria desarticular o articular d'una altra manera el nostre jo, no pot quedar gravada en la memòria.
*
Mai no ens somiem en una situació de soledat, sinó que ho fem sempre en relació amb els altres. Quan estem completament sols és quan més garanties tenim que no estem somiant.
Descartes s'equivocava quan pensava que podia estar somiant quan es trobava al costat de l’estufa, meditant, tot sol.
*
Somiant, es pot tenir l'evidència que dos més dos fan cinc. Els poders de la facultat de somiar. Tanmateix, és característic dels somnis la impotència per realitzar els desigs que, de vegades, en són la substància. N’és una característica constant. En aquests casos, tot el que somiem és una temptativa reiterada, però sempre frustrada. Hi ha interrupcions i desviacions, que ens entrebranquen la consecució de l'objectiu. No hi ha manera d'arribar on volem. Més aviat, el somni es desenvolupa allunyant-nos-en, precisament, com si es burlés de la nostra pretensió.
*
Aquella jove davant de mi, a dos pams. Però només el seu bust entrava en el meu camp visual. La brusa era blanca, els cabells arreplegats, els ulls miraven maliciosament. Jo sabia que era estrangera, potser d'Escandinàvia.
Va treure de la bossa un tros de guix i se'l passà pels llavis per pintar-se'ls. A poc a poc esdevenien més i més blanquinosos. Mentre s'hi aplicava, jo la mirava amb curiositat.
«Saps llatí?—em va demanar-. He de fer una traducció.»
Em vaig sentir angoixat. Em demanava una cosa impossible per a mi. Al mateix temps, creia que podria sortir-me'n. Li vaig dir que sí, que sí que en sabia i vaig acostar el meu cap per besar-la. Va ser un bes fred, com el gel. Em vaig adonar que entre ella i jo hi havia un gros vidre. Però m'havia compromès a ajudar-la amb el meu llatí, i li ho vaig dir. Amb un gest em deia que no em sentia. Aleshores amb un tros de guix vaig escriure en el cristall, però no marcava bé. Ella esperava i somreia. Vaig tenir una idea. Bufant sobre el vidre el vaig entelar i amb el dit vaig escriure-hi. Ho feia a l'inrevés perquè la jove ho pogués llegir: I help you. I seguia somrient repassant-se els llavis amb el tros de guix.
Vaig esborrar la frase i vaig tornar a bufar: «M'estimes?» Abans que ella ho pogués llegir, ho vaig esborrar ràpidament. Però continuava insistint, escrivint la mateixa frase. Em fatigava, no em quedava aire als pulmons de tant de bufar. Ella, impassible, continuava amb la seua toilette.
Més descansat, hi torne, i escric: Fortuna audaces juvat. I la mire cercant la seua confiança en el meu llatí.
(Breviari d’un bizantí. Arola Editors.)
Si més no, en els somnis no som responsables. O també?
*
Els somnis ens semblen una estranya i arbitrària paràfrasi de la nostra vida. Després, ja desperts, tractem de relacionar una cosa i l'altra per comprendre aquestes dues cares, nocturna i diürna. Però no sempre hi trobem la menor relació.
En el fons, ni la vida de vigília ens ajuda a comprendre el que vivim en somnis, ni aquests la nostra vida real. És un error, persistent, tractar de llegir aquest paral·lelisme com una expressió de la nostra veritat oculta o del nostre destí, o d'una realitat que només pot ser vista en enigma en l'espill nocturn.
Els somnis no tenen cap importància en aquest sentit; no diuen res que no sapiguem ja. Són una tautologia, encara que es formula, de vegades, en un llenguatge fantàstic.
Que els somnis siguen una tautologia amagada de nosaltres mateixos és, precisament, el supòsit del doctor Freud. Calia revelar, desxifrar, què repetien els somnis, encaixar els dos hemisferis de la nostra experiència. Per això necessitava que el pacient li contés, per una banda, la seua vida, fins i tot les coses més insignificants i, per l'altra, la somiada. Es tractava de descobrir-hi l'equivalència, l'equació que hi havia entre les dues sèries.
Els somnis no apunten a cap veritat. Són producte d'una alquímia de l'alambic del cervell. I són un misteri...
*
És increïble la capacitat fabuladora dels somnis. De vegades tenen una certa relació amb la nostra vida, però no la copien, i aquesta hi apareix només com un subproducte trivial, com una inèrcia del nostre cervell adormit, com una vaga reproducció o vestigi de la vida de vigília. Els somnis són productes nous, invencions amb la seua tensió i la seua lògica, fantàstics fins i tot quan s'acosten a l'anècdota quotidiana.
Els somnis són com un laberint interminable del qual mai no podem sortir. Sempre girem cap a un costat o altre perquè no arribem a aconseguir el que desitgem o perquè no podem escapar d'un perill. La forma que té el cos d'escapar-ne és despertar-se decepcionat o sobresaltat.
El somni sempre té les seues arrels en els impulsos més profunds de l'home. Orfeu «somniava» que recuperava Eurídice i que la portava darrere d'ell amb la prohibició de girar-s'hi. Quan ho fa, però, es desperta. És clar: no podia traspassar, acompanyat d'Eurídice, la barrera que separa el somni de la vida. La vida i el somni són dos vasos comunicants.
*
Una música dolça, intensa, que em penetra com un alcohol. Barrejada, però, amb els udols d'un llop. Això la feia encara més al·lucinant...
Quines coses fabrica el cervell humà!
*
Potser un dia, en el futur, la tecnologia serà capaç —teòricament, ja és capaç de tot— d'enregistrar els nostres somnis. Ens posaran un aparell al cap amb una cassette o un disc dur, i tots els senyals del nostre cervell hi seran enregistrats. Després, amb un aparell ad hoc, hi podrem veure, com en un vídeo, tot el que hem somiat... imatges, paraules.
Cada un de nosaltres seria com una mena de productor de films, de curta durada, és clar, si ens guiem pel que recordem. Perquè, quant dura realment un somni? El temps del somni, quan el vivim, coincidiria amb el de la pantalla?
La dificultat major és aquesta: és impossible que el subjecte que contempla el seu somni puga sentir les mateixes coses que el subjecte que somia. Per començar, aquest creu que tot el que hi viu és real, cosa que ja no pot creure quan fa d'espectador. Aquesta impossibilitat de coincidir els dos subjectes ja es dóna quan mirem una pel·lícula sobre nosaltres mateixos. Primer, mentre ens filmaven, vivíem. Després, davant la pantalla, som espectadors asseguts en una butaca...
No, no podrem tornar a somiar. Però seria curiós, si més no, de veure el que hem somiat.
Inflexions. Bromera.
Page updated
Report abuse