Juli Cèsar La batalla del riu Sambre

La batalla del riu Sambre

Juli Cèsar

XVIII. La naturalesa del lloc, que els nostres havien escollit per al campament, era així: hi havia un tossal que, des del cim, baixava en pendís uniforme fins al riu Sabis, abans esmentat. A l’altra banda del riu i front per front s’aixecava un altre tossal de pendent semblant, escàs d’arbres a baix en una llargada de prop de dos-cents passos, i tan boscós per la part superior, que amb prou feines la mirada el podia penetrar. L’enemic estava amagat en aquesta boscúria; per la part descoberta, tot al llarg del riu, hom no veia més que alguns destacaments de cavalleria. La fondària del riu era d’uns tres peus.

XIX. Enviada endavant la cavalleria, Cèsar seguia amb totes les seves tropes; però la disposició i l’ordre de la marxa era diferent del que els belgues havien anunciat als nervis. En efecte, Cèsar, en apropar-se a l’enemic, portava, segons el seu costum, sis legions sense bagatges; darrera d’elles havia situat tota la impedimenta de l’exèrcit, i després, les dues legions que feia poc havia allistat, les quals tancaven la marxa i protegien el comboi. Els nostres genets, havent travessat el riu juntament amb els foners i els arquers, entaularen combat amb la cavalleria enemiga. Aquesta tan aviat es retirava dins el bosc, al costat dels seus, com sortia novament del boscatge per atacar els nostres, els quals no gosaven perseguir-la, quan ella cedia, més enllà d’on acabava l’espai al descobert; mentrestant, les sis legions que havien arribat primer, traçaren els límits del campament i es posaren a fortificar-lo. Quan els primers bagatges del nostre exèrcit foren vistos pels qui estaven amagats dins el bosc, moment convingut entre ells per a l’atac, aleshores, com que ja havien format el front i les línies dins l’espessor dels arbres i s’havien assegurat d’aquesta manera, de sobte es llançaren fora amb totes llurs tropes i atacaren els nostres genets. Batuts i desordenats fàcilment aquests, els enemics correguren cap al riu amb increïble rapidesa, de manera que gairebé a un mateix temps hom els veia al bosc, a la vora del riu i en combat amb els nostres. Amb la mateixa rapidesa es dirigiren, pel tossal d’enfront, contra el nostre campament i contra els que hi treballaven.

XX. Cèsar ho havia de fer tot a la vegada: enarborar l’estendard com a senyal d’acudir a les armes, fer tocar la trompeta, treure els soldats de llurs ocupacions, fer venir els qui s’havien allunyat un poc buscant materials per a formar el terraplè, formar la línia de batalla, arengar els soldats i donar el senyal d’atac. El poc temps disponible i l’arribada dels enemics impedien de fer una gran part d’aquestes coses. Enmig de tantes dificultats, només dues circumstàncies l’ajudaven: la instrucció i l’experiència dels soldats, els quals, entrenats en els combats anteriors, podien dictar-se millor ells mateixos el que calia fer que aprendre-ho d’un altre, i el fet d’haver prohibit que cap legat s’apartés del treball i de la seva legió fins que el campament ja fos fortificat. Aquests, doncs, a causa de la proximitat i de la rapidesa dels enemics ja no esperaven les ordres de Cèsar, sinó que cadascú disposava allò que li semblava bé.

XXI. Cèsar, quan hagué donat les ordres indispensables, corregué a fer una arenga als soldats allí on l’atzar el dugués, i es trobà amb la desena legió. Els recomanà amb poques paraules que fessin memòria de llur antic valor, que no es torbessin i que resistissen fermament l’envestida de l’enemic, i, com que aquest ja es trobava a tret, donà ordre d’entaular combat. Immediatament després, havent-se dirigit a una altra part per arengar també els soldats, ja els trobà lluitant. El temps fou tan breu, i l’ardor dels enemics tan prompte per a la lluita, que no quedà ni un moment, no ja per a col·locar els plomalls, sinó fins i tot per a posar-se els elms i desenfundar els escuts. Al lloc on cadascú arribà, en deixar el treball, o a l’ensenya que primer li vingué al davant, allí es quedà, a fi de no perdre temps de combatre anant en cerca dels seus.

XXII. Alineat l’exèrcit, més aviat segons la natura del terreny, el pendís del tossal i la manca de temps, que no pas segons el que exigien les regles i la tàctica militar, i com que cadascuna de les legions resistí a l’enemic, unes en un lloc, unes en un altre, i a causa de les bardisses atapeïdes, com abans hem dit, la vista quedava tapada pertot arreu, hom no podia ni situar tropes de reserva enlloc ni proveir a res que pogués caldre en algun indret ni que hi hagués un comandament únic. Així és que, enmig d’unes dificultats tan grans, no és estrany que fossin també diversos els atzars de la fortuna.

XXIII. Els soldats de les legions novena i desena, que s’havien situat a l’ala esquerra, dispararen llurs dards; els atrèbats —aquella era la mateixa banda que ocupaven—, esgotats de tant córrer i coberts de ferides, foren ràpidament desatllotjats de les altures fins al riu i, mentre maldaven per travessar-lo, els nostres els perseguiren espasa en mà i en mataren una bona colla, que no es podien defendre. Ells no dubtaren a passar el riu, i, malgrat haver arribat a un terreny desfavorable, posaren en fuga l’enemic, que havia tornat a cloure línies i oposava resistència. Així mateix, en una altra banda, dues legions, l’onzena i la vuitena per separat, després d’haver expulsat d’un lloc els viromandus, amb els quals havien entaulat combat, batallaven a la vora mateixa del riu. Però, havent quedat gairebé tot el campament desguarnit del davant i de la part esquerra, com que la dotzena legió s’havia apostat a l’ala dreta, i, no gaire lluny d’ella, hi havia la setena, tots els nervis, en formació compacta i sota el comandament de Boduognat, llur príncep, feren cap a aquell indret; i mentre els uns començaven a envoltar les nostres legions pel costat descobert, els altres es dirigien a la part superior del campament.

XXIV. Al mateix temps, els nostres genets i els soldats d’infanteria lleugera que els acompanyaven, els quals, com ja he dit, havien estat desbaratats al primer assalt adversari, en retirar-se al campament es trobaren amb l’enemic de cara i buscaren de nou la fugida per un altre costat; i els macips [*nota: els esclaus dels oficials i dels soldats], que des de la porta decumana, al capdamunt del tossal, havien vist com els nostres, vencedors, sortien cap enfora i passaven el riu per fer botí, en girar-se enrera i veure que l’enemic voltava per dintre el campament, es donaren a la fuga a corre-cuita. Al mateix temps, creixia la cridòria i el soroll dels qui anaven arribant amb els bagatges, els quals, esfereïts, s’escapaven en totes direccions. Moguts per tot això, els genets trèvers, que per llur valor gaudeixen entre els gals d’un singular predicament, i havien estat tramesos per llur ciutat al costat de Cèsar per ajudar-lo, en adonar-se que el campament era envaït per l’enemic, que les legions eren acorralades i gairebé encerclades, i que els macips, els genets, els foners i els númides fugien dispersos pertot arreu, cregueren que la nostra situació era desesperada i s’encaminaren cap a llur país, on dugueren la nova que els romans havien estat desbaratats i vençuts, i que l’enemic s’havia apoderat de llur campament i de llurs bagatges.

XXV. Cèsar, després d’haver fet una arenga als de la desena legió, es dirigí a l’ala dreta, on havia vist que els seus soldats estaven acorralats i que els de la dotzena legió, apinyats al voltant de les ensenyes que havien reunit en un sol punt, es feien nosa l’un a l’altre per a combatre; que tots els centurions de la quarta cohort i el seu portaestendard havien estat occits, l’estendard perdut i gairebé tots els centurions de les altres cohorts ferits o morts, entre ells el primipiler P. Sexti Bàcul, home de gran valor, el qual, colpit per tantes i tan greus ferides no es podia tenir dret; que els altres es mostraven remisos i alguns, abandonats pels de la reraguarda, deixaven el combat i fugien dels dards; que els enemics, pujant de front des de baix, no afluixaven, ans atacaven pels dos flancs, mentre la situació era crítica i ja no podia rebre cap reforç. Llavors va prendre l’escut d’un soldat de les últimes files, ja que ell havia acudit allí sense el seu, avançà fins a la primera línia, cridà cadascun dels centurions pel seu propi nom, dirigí unes paraules als combatents i donà l’ordre de portar les ensenyes endavant i eixamplar les files, a fi que poguessin servir-se millor de les espases. Com que amb la seva arribada els soldats s’ompliren d’esperança i es reanimaren, i cadascun pel seu cantó desitjava, en presència del general, mostrar-se ardit fins i tot en els moments de més perill, hom pogué aturar un poc l’envestida de l’enemic.

XXVI. Cèsar, en adonar-se que la setena legió, situada allí al costat, era encalçada per l’enemic, avisà els tribuns militars que fessin que les dues legions s’acostessin poc a poc l’una a l’altra i que es giressin cap a l’adversari. D’aquesta manera, com que l’un ajudava l’altre i no temien que l’enemic els envoltés per l’espatlla, resistiren audaçment i començaren a combatre amb més coratge. Mentrestant, els soldats de les dues legions que havien escortat els bagatges a la reraguarda, assabentats del combat, apressaren el pas i aparegueren al cim del tossal davant l’enemic; altrament, T. Labiè, que havia ocupat el campament dels enemics i des d’aquella altura observava el que passava al nostre camp, envià la desena legió en socors dels nostres. Com que a causa de la fuga dels genets i dels macips, van comprendre la nostra situació, així com el gran perill en què es trobaven el campament, les legions i el general, no perderen ni un moment per a acuitar-se.

XXVII. Llur arribada produí un capgirament tan gran en la situació, que els nostres, fins i tot els qui havien caigut a terra a causa de les ferides, recolzant-se en llurs escuts, es reintegraren al combat, i els macips, en veure els enemics esglaiats, sense armes com anaven es llançaren al damunt dels que en duien; i els genets, per tal d’esborrar amb un tret de valentia la vergonya de llur fuga, sobrepassaven en valor els legionaris onselvulga que hom combatés. Però els enemics, a desgrat de no quedar-los gairebé cap esperança de salvar-se, van mostrar un coratge tan gran que, quan queien els capdavanters, els qui seguien al darrera pujaven damunt dels morts i combatien des de dalt de llurs cossos, i quan aquests eren també abatuts i els cadàvers s’amuntegaven, els supervivents, fent-los servir de parapet, disparaven contra nosaltres i tornaven a tirar els nostres dards que havien fallat. De manera que no es podia pas dir que uns homes tan coratjosos com aquells haguessin obrat follament en travessar un riu de tanta amplària, en enfilar-se per unes ribes tan dretes i en escalar un lloc tan abrupte; llur extraordinari ardiment havia fet fàcil una empresa molt difícil.

(Guerra de les Gàl·lies, llibre II, XVIII-XXVII)