La generació literària Ausiàs March, per Josep Iborra

LA GENERACIO LITERÀRIA D’AUSIÀS MARCH

Josep Iborra

Durant la segona dècada del xv, moren les grans figures d'Eiximenis, Bernat Metge, Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals i Turmeda —aquest una mica més tard, el 1425. La nova etapa de la literatura catalana —que és la del regnat d'Alfons el Magnànim— va tenir el seu centre de gravetat a València. Comença amb l'obra de Jordi de Sant Jordi —mort molt jove, vers el 1424—, continua amb Ausiàs March i Jaume Roig, i es tanca, amb la redacció del Tirant per Joanot Martorell, en els seixanta.

Tots aquests escriptors pertanyen a l'estament noble (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell) o al burgès (Jaume Roig), no a l'eclesiàstic com els de la generació anterior. Elaboren una literatura que, no solament no està pensada en o des del convent, sinó que presenta un caràcter marcadament profà.

Tant es així que, en el fons, sembla elaborada al marge de la visió cristiana de la vida. Naturalment, aquests autors eren cristians i vivien en una societat inspirada pels ideals propugnats per l'Església catòlica. Això s'havia de filtrar necessàriament en l'obra que van escriure. Però les referències explícites que hi fan són, en general, escasses. Fins i tot gosaria dir que la mateixa “moralitat”, tal com apareix en els seus escrits, no es centra en els valors cristians, tal com eren afirmats aleshores.

En Jordi de Sant Jordi, trobem la primera vibració moderna —renaixentista— de la poesia catala. Influït per Petrarca, l'obra del qual va poder conèixer a la cort napolitana del Magnànim, es decanta ja, malgrat el model trobadoresc, per l'expressió, elegant, d'una subjectivitat molt personal. La seua obra, amb composicions com Estramps, Aimia, Comiat, no arriba a desenvolupar els gèrmens moderns, que s'hi poden detectar. Una vida molt curta no li ho va permetre.

Ausiàs March, a pesar del fons escolàstic del seu pensament, se'ns presenta en la seua obra, vivint una experiència moral molt particular. Ell mateix s'hi posa en qüestió com un "cas especial", com una "excepció". La regla no fa altra cosa que posar en evidència aquesta desviació. El didactisme moral no funciona amb eficàcia perquè el que compta, en definitiva, és el seu propi drama moral, sempre obert i mai no resolt.

Quant a Jaume Roig, el seu Spill sembla escrit pel dimoni. Encara que hi declara la seua intenció d'adoctrinar, moralment, el seu nebot, la seua visió resulta molt poc edificant, i profundament pessimista.

L'espectacle del Tirant, tampoc no es pot considerar "cristià". Per a Martorell els cristians són els "bons", però deixa que els mahometans s'expliquen sobre les seues creences. El que compta, però, en l'obra de Martorell és l'aventura humana, amb tots els seus contrastos: l'heroisme i la covardia, la generositat i la crueltat, el pudor i l'erotisme descordat.

Tots aquests escriptors presenten altres característiques comunes que permeten continuar el paral·lel que acaba de fer. Deixaré, però, de costat la figura de Jordi de Sant Jordi, ja que va morir massa jove.

*

L'home i l'escriptor se'ns presenten —en Ausiàs March, Roig i Martorell— una mica dissociats. Això els dóna un aire enigmàtic, contradictori.

Ausiàs March el veiem, per les notícies que en tenim, com un senyor feudal defensant obstinadament els seus privilegis, pledejant amb uns i altres, i ocupat en l'administració dels seus afers. No es mirava els seus interessos econòmics amb desgana o repugnància. Al contrari. Fins i tot tracta de portar a cap iniciatives pròpies d'un home pràctic i emprenedor. Sabem, per exemple, que va construir un molí de sucre i que havia començat la construcció d'un pont. El descobrim, fins i tot, cruel, exercint de jutge: un moro, vassall seu, és castigat tallant-li la mà...

En qüestions d’amor, tampoc no s'estava de res. Les grans dames, les cobejava. Les esclaves li eren una conquesta fàcil. Sembla que la casta no marcava per a ell cap ratlla en el seu camp d'operacions. Per als altres, sí. A una amada seua li reprotxa, en uns versos, que després d'haver tastat la "carn noble" hagués tingut relacions amoroses amb un burgès.

Aquest home, però, tan ocupat en els afers de la vida, es posa a escriure versos que el situen en un món tancat, obsessiu, sense finestres obertes a la societat del seu temps, o a la naturalesa, que mai no contempla.

El cas de Jaume Roig encara resulta més enigmàtic. Sabem ben poc de la seua peripècia biogràfica. Un document del 1434 el presenta exercint la funció de mestre examinador de metges, a València. Altres informacions donen la imatge d'un honorable burgès, bon fill i marit modèlic, metge de la muller d'Alfons el Magnànim i benefactor del Convent de la Trinitat.

Cap incident notable en la vida de Jaume Roig. A no ser aquest: que va escriure el seu extraordinari i inquietant Spill. I que només va escriure aquesta obra. Més tard, ja prop de la mort, participà en el Concurs de les Trobes a la Verge Maria. Els versos que hi va escriure sí que resulten coherents amb la idea que tenim de Roig. Però, l’Spill? ¿Aquest "monument —com ha escrit Fuster— de ràbia i d'enginy"? Pense en Roig com una mena de doctor Jeckyll doblat d'un mister Hyde, que se'ns ha revelat, només, en el fet d'escriure aquesta única i diabòlica obra.

La vida de Joanot Martorell no se'ns apareix tampoc molt congruent amb la seua obra. El podem imaginar com un senyoret fatxenda, que se sent i viu com un "cavaller" orgullós del seu estat i zelós del seu nom. Escrigué "lletres de batalla" per tal de resoldre plets en què hi havia pel mig una ofensa al seu honor o la defensa d'interesos econòmics. Aquesta aventures —de caràcter generalment, més esportiu que seriós— van tenir a València el seu principal escenari. Va ser, precisament un valencià —Ponç de Menaguerra— qui va escriure un reglament d'aquest joc, amb el títol de Lo Cavaller.

Martorell es mogué a gust en aquest ambient. I no solament a València. Sabem que visità Portugal, Anglaterra, Nàpols... Segurament, la "cavalleria" anava, sovint, barrejada amb aventures de faldes. Tot això ens fa pensar en un Martorell "corregut", circulant amb seguretat i desimboltura pels ambients cortesans. Hi va aprendre, sens dubte, moltes coses que aprofità en el seu Tirant.

Ben mirat, no hi ha cap incongruència entre els continguts d'aquesta obra i la mena de vida que portà el seu autor. La incoherència està en Martorell en tant que escriptor i la seua biografia. Vull dir que les lletres no eren un ideal per a Martorell. Això ens porta a parlar d'un punt que és comú als escriptors d'aquesta generació: la seua manera de relacionar-se amb la literatura.

*

He parlat abans de la dissociació que trobem en aquests escriptors nostres entre la literatura i la seua vida. He d'advertir, però, que aquesta separació no és viscuda per ells com un conflicte. Entendre-ho així seria, en tots tres, no solament fals, sinó històricament desplaçat.

Encara que aquest conflicte es va viure, dramàticament, a partir del romanticisme, es planteja ja en la primera època de l'humanisme italià precisament entre els escriptors que es movien en la cort d'Alfons el Magnànim. Amb Petrarca havia nascut el tipus del literatus, una nova figura d'escriptor que veu en la literatura, en en el seu exercici, un ideal, una vocació, una forma de viure. En aquest temps apareix la consciència de la dignitat que dóna la cultura a l'home i el domini del bell llenguatge. Hi ha un menyspreu per tot el que es refereix a la vida material, però també l'ansietat de l'escriptor per ocupar càrrecs com un mitjà de realitzar la seua aspiració: poder lliurar-se a una vida recollida, tranquil·la, totalment dedicada a llegir i escriure, en la pau idíl·lica del camp. Van ser pocs els humanismes que van aconseguir trobar una situació en consonància amb els seus ideals. Només el mecenatge insegur o capritxós dels prínceps els hi podia ajudar.

Aquest ideal és el que no trobem en els escriptors valencians d'aquell moment. No l'acusen ni els mobilitza. No hi trobem, tampoc, cap valoració implícita, o explícita, de la literatura i de l'art com una altra forma d'existència. Què era, per a ells, la literatura? Un està temptat de dir: no res. Van escriure, això si, una obra genial, que no van poder fer aquells primers beatos de la literatura. Però no són ni se senten "literati". Fins i tot, sembla que tenen una gran indiferència, o un menyspreu, per la literatura tal com aleshores comencava a ser sentida i entesa. L'ideal de la forma bella, com una educació dels sentiments, no els preocupava.

Ausiàs March ens diu que escrivia els seus versos "sens art": no ho lamenta. Encara cal dir que pensa més en l'art dels trobadors que en l'art nou. Els seus versos, doncs, eixuts, són estranys als refinaments musicals i a les palpitacions del lirisme del "dolce stil nuovo". Ausiàs March es tortura escrivint, escrivint-se: això es tot —molt per altra part.

Jaume Roig encara es troba més allunyat de la literatura com a ideal estètic. La seua obra —única i escrita en una edat ja prou avançada— circula en un altre àmbit. Cap propòsit ni en la seua vida ni en la seua obra, que apunte a la valoració renaixentista de l'activitat literària. També com Ausiàs March, creu que el seu Spill està escrit sense art. I li demana a Joan Fabra que l'esmene. Jaume Roig, per altra part, té la pensada d'escriure la seua obra "amb la parleria dels de Paterna, Torrent, Soterna". S'hi apunta al llenguatge del poble.

Quant a Martorell, que per tants costats se'ns presenta sensible a l'alegria i a les formes de vida del renaiximent, tampoc no es vol "literat". Un cert menyspreu per les lletres li dicta aquesta confessió: "La retòrica més pertany a notaris que a cavallers".

*

I és que tots tres —March, Roig i Martorell— semblen encara submergits en el món medieval. La paradoxa, però, és que van ser ells els qui van trencar els motlles literaris que havien heretat, sense apuntar-se a cap escola. És l'empenta de la seua experiència —rica, enigmàtica, personalissíma— el que els va permetre de constituir-se en uns renovadors genials, en testimonis d'humanitat —al marge de l'humanisme, com a moda literària. La seua visió de la vida domina i dóna forma a unes formes antigues. Cadascun ho fa a la seua manera: són uns escriptors independents que van expressar la seua relació amb la vida, no amb la literatura. Per a Ausiàs March, escriure és una forma d'aclarir i definir la seua pròpia experiencia. Ell vol, tossudament, explicar-se, expressar-se. I és en funció d'aquesta necessitat com cal entendre, en la seua obra, la presència de les influències culturals que hi trobem: la tradició trobadoresca, Petrarca i el pensament moral de l'escolàstica.

La tradició trobadoresca es sobrevivia encara en temps d'Ausiàs March. Jordi Rubió ha assenyalat que durant tot el segle xv són freqüents els llibres referents a la "gaya ciència". I no sols a Catalunya. Entre els llibres del rector de Foios apareix anotada una obra d'aquest tipus. També Ausiàs March —recordem que son pare i el seu oncle foren trobadors— en tenia algun a la seua biblioteca. Aquesta tradició, amb la qual es trobava molt familiaritzat, li proporcionà les coordenades i els tòpics dels seu món poètic. Però les pròpies exigències expressives de March la sabotegen en tot el que hi havia de convencional i d'artificiós. La veritat. La seua veritat és el que mou el nostre poeta a escriure, no el joc verbal. Ell mateix ho diu: "Lleixant a part l'estil dels trobadors..." I no solament l'estil. També la llengua, si valia ser conseqüent. El català, sense contaminacions del provençal, serà el mitjà expressiu que li calia utilitzar.

Quant a Petrarca, Ausiàs March tampoc no es deixa seduir pel seu lirisme. Ell no vol cantar els seus sentiments: els conta, s'esforça obstinadament per formular-los sense que hi arribe del tot. Fóra això la mort de la seua necessitat d'escriure.

En tercer lloc, l'escolàstica li proporciona tot un sistema d'idees en el qual creu, però que posat a servir-se'n, el manipula per tal d'ajustar-lo a les seues experiències concretes, a la seua veritat personal.

Tota aquesta herència entra en commoció en la seua poesia. En utilitzar-la, el seu llenguatge bull. Havia de ser així. El nostre poeta era conscient d'una experiència excepcional, contradictòria, d'un excés que cap llenguatge, cap procediment no podia absorbir. És aquest excés o aquesta desmesura el que l'obliga a encarar-se, permanentment, amb aquest treball d'autoexpressió. En constatar el seu cas com no compartit per ningú, Ausiàs March no troba recursos adients, ja fets. Se'ls ha d'inventar per tal de traduir les contradiccions que el fan rebotar entre els límits extrems de la condició humana. Això dota la seua poesia d'uns accents shakesperians, desmesurats:

"Les voluntats que per natura vénen,

en certitud a terme són compreses.

L'altre voler passa d'hom les natures;

son senyal cert és que no 1'enclou terme"

És aquest "excés", que March vol formular exactament, el que defineix la seua situació espiritual:

"Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa”,

“ab ulls plorant e cara de terror,

cabells rompent ab grans udolaments."

Un pensa en el Rei Lear. En aquest ordre de consideracions, una anàlisi dels seus poemes revelaria les diferents formes d'estratègia que utilitza March per tal de traspassar al llenguatge aquesta experiència particular. Hi trobaríem, per exemple, canvis de temps i de tonalitats com en una sonata beethoveniana. La música, la melodia que no està present en la superfície del llenguatge, hi és a nivells més profunds, en la respiració tranquil·1a o agitada de les seues composicions.

Nascut, segurament, a principis de segle, Jaume Roig és més jove que Ausiàs. Va escriure el seu Spill vers el 1460, a Callosa d'En Sarrià, on s'havia refugiat tot fugint de la pesta que s'havia declarat a València. Es tracta d'un llibre contra les dones, cosa en principi que no era cap novetat, ja que era un tòpic de la literatura medieval. També el motlle literari —les "noves rimades"— havia estat la forma més popular de la poesia catalana. Però Roig, com Ausiàs March enfront de la tradició trobadoresca, reelaborà aquesta herència i fabricà un producte original. El vers de vuit síl·labes de les "noves rimades" el va partir en dos de quatre, i els enganxa —més de quinze mil— per contar-nos, en primera persona, l'al·lucinant aventura del protagonista amb les dones. Tantes desventures el porten a retirar-se a casa seua i, com un Candide medieval, a cavar el seu hort.

La narració d'aquesta història es desenvolupa en una llarga i estreta cinta de versos, com una ràpida i sincopada sèrie de diapositives que es projecten il·luminant el paisatge moral i social d'aquella època. Aquesta obra —lúcida, torbadora— ha estat contada, "lo menys confús que he pogut" —diu—, per aquell home apacible, exemplar pare de família, dedicat a les obres pies... L’Spill, sembla, no té res d'autobiogràfic. Així i tot, crec que Jaume Roig, com diu Fuster, "ens ha llegat l'enigma d'una tortura personal".

La redacció del Tirant, de Joanot Martorell, és contemporània de la de l’Spill. Ben bé podria ser considerat —per la seua visió heroica i galant de la vida— com una mena d'antítesi de l'obra de Jaume Roig. Amb Joanot Martorell, la tradició literària medieval fa un altre pas endavant. La novel·la de cavalleries es transforma, en les seues mans, en el que Martí de Riquer anomena novel·la "cavalleresca", que combina la ficció amb la realitat. Ja Cervantes indultà el Tirant per la insòlita presencia, dins del gènere, de motius realistes.

Martorell, doncs, un altre renovador genial, com March i com Roig. Abans del Tirant, Martorell només havia escrit —a més del paquet de "lletres de batalla"— Guillem de Varoic. Més tard el va utilitzar per redactar els primers capítols del Tirant, amb afegits extrets del Llibre de l'orde de cavalleria, de Ramon Llull. Ara bé, entre aquest fragment i la resta del Tirant hi ha una gran diferència: Martorell no sols canvia l'escenari —Anglaterra per la Mediterrània— sinó que trenca la closca de la novel·la de cavalleries. Tirant esdevé general i amant, no platònic precisament. L'enamorament de Tirant davant Carmesina, és contat així per Martorell: “...per la gran calor que feia, perquè havia estat (Carmesina) ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestal·lines parien, les quals donaven entrada als ulls de Tirant que d'allí avant no trobaven la porta per on eixir."

Tirant és l'antiTristany, perqué no es consumeix com aquest en una passió mística i impossible, sinó que vol viure l'amor de la forma més concreta i real. També Tirant se situa en l'extrem oposat a don Quijote: la fama vol guanyar-la amb batalles que siguen victòries.

Aquesta generació literària, doncs, havia posat, amb la seua obra, noves bases d'una literatura. Però com que el nostre destí històric es va trencar, ningú no va saber aprofitar-les...

Dins de Gandia. Fira i festes 1984, Ajuntament de Gandia, Gandia, 1984, s/p

Recollit en el Dossier XXV Anys del Premi Ausiàs March. Vegeu facsímil.