Embedded Files
LES JOIES
Guy de Maupassant
El senyor Lantin la va conèixer en una recepció a casa del cap segon de la seua oficina, i l’amor el va atrapar en la seua xarxa.
Era filla d’un recaptador de contribucions de província, que havia mort feia anys. Havia vingut de seguida a París amb sa mare, que es relacionava amb algunes famílies burgeses del seu barri amb l’esperança de casar-la.
Eren pobres i honrades, tranquil·les i dolces. La xica semblava el model perfecte de la dona honesta, tal com la somiaria un jove assenyat per confiar-li la seua vida. La seua bellesa modesta tenia un encant de pudor angelical i el somriure imperceptible que no li abandonava els llavis semblava un reflex del seu cor. Tot el món en cantava les lloances. Tots els qui la coneixien no es cansaven de repetir: “Feliç qui se la quede. No en podria trobar de millor.”
El senyor Lantin, que aleshores era oficial primer en el ministeri de l’Interior, amb tres mil cinc-cents francs anuals de sou, la va demanar per esposa i s’hi va casar.
Va ser amb ella increïblement feliç. Ella administrava la casa tan hàbilment que semblaven viure amb luxe.Tenia pel seu marit tota mena d’atencions, de delicadeses i de tendreses. El seu encant era tan gran que, sis anys després d’haver-la coneguda, ell encara l’estimava més que al principi.
Aquest gust pel teatre va despertar ben aviat en ella el desig d’engalanar-se. Els seus vestits van continuar sent senzills, sempre de bon gust, certament, però modestos. La seua gràcia dolça, la seua gràcia irresistible, humil i somrient, semblava prendre un atractiu nou amb aquesta senzillesa, però va agafar el costum de penjar-se a les orelles dues grosses pedres de vidre, que semblaven diamants, i portava també collars de perles falses, braçalets de bijuteria i pintes adornades amb cristalls de colors, que imitaven pedres fines.
El seu marit, disgustat per aquesta afecció a la bijuteria, li deia sovint:
—Estimada, la que no pot comprar joies veritables, ha de lluir la seua bellesa i la seua gràcia, que són les millors joies.
Però ella somreia dolçament i contestava:
—Què vols? M’agrada. És el meu vici. Ja sé que tens raó; però no ho puc evitar. M’agraden molt les joies!
I feia rodar entre els dits els collars de perles, i relluir els cristalls tallats, mentre deia:
—Mira que ben fets estan. Semblen de debò.
Ell somreia, dient:
—Tens gustos de gitana.
De vegades, a la nit, quan es quedaven al costat del foc, ella deixava sobre la taula on prenien el te la capsa de tafilet on guardava la “quincalla”, com en deia el senyor Lantin, i examinava aquestes joies d’imitació amb una atenció apassionada, com si assaborira algun plaer secret i profund. S’entossudia a posar un collar al coll del marit, es posava a riure amb totes les ganes i exclamava:
—Que graciós estàs!
Després se li llançava als braços i el besava bojament.
Una nit d’hivern, en eixir de l’òpera, va tornar a casa tota tremolant de fred. A l’endemà tossia. Vuit dies després va morir d’una pulmonia.
Lantin per poc que no la segueix a la tomba. La seua desesperació va ser tan gran que els cabells se li van fer blancs en un mes. Plorava del matí a la nit, amb l’ànima esgarrada per un sofriment intolerable, obsedit pel record, pel somriure, per la veu, per tot l’encant de la morta.
El temps no li va calmar el dolor. Sovint, en les hores d’oficina, mentre els seus companys parlaven un poc de les coses del dia, les galtes se li inflaven de sobte, se li arrufava el nas i els ulls se li omplien d’aigua; feia una ganyota horrible i es posava a sanglotar. Havia mantingut intacta l’habitació de la seua companya, on es tancava cada dia per pensar en ella; tots els mobles, els seus vestits i tot, continuaven en el mateix lloc, com ella els havia deixat.
Però la vida se li feia difícil. El sou, que en mans de la seua dona bastava per a totes les necessitats de la casa, era, ara, insuficient per a ell sol. Es preguntava amb estupor com s’ho havia fet ella per comprar sempre vins excel·lents i menjars delicats que ara ja no es podia permetre amb els seus modestos recursos.
Va contreure alguns deutes i prompte es va veure reduït a la pobresa. Un matí, trobant-se sense un franc a la butxaca setmana abans d’acabar el mes, va pensar a vendre alguna cosa. De seguida li va venir el pensament de desfer-se de la “quincalla” de la seua dona, ja que en el fons del cor havia guardat rancor contra aquestes falsificacions que sempre l’havien irritat. La seua vista, fins i tot, li malmetia una mica el record de la seua estimada.
Només li’n desagradaven dues coses: el seu gust pel teatre i per les joies falses. Les seues amigues —ella coneixia algunes dones d’empleats modestos—, li regalaven sovint localitats per a les obres d’èxit, fins i tot per a les estrenes; i ella portava el seu marit, tant sí com no, a aquestes diversions, que el fatigaven horriblement després de la seua jornada de treball. Finalment, li va pregar que anara a les representacions amb alguna senyora coneguda, que l’acompanyaria a casa després de la funció. Va tardar molt a cedir, ja que no trobava correcta aquesta proposició del seu marit. Al final s’hi va decidir, per complaure’l, i ell se’n va alegrar moltíssim.
Se’l va ficar a la butxaca i se’n va anar al ministeri seguint els bulevards, buscant una joieria que li inspirara confiança. Al final en va veure una i hi va entrar, una mica avergonyit d’exposar així la seua misèria, intentant vendre una cosa de tant poc valor.
—Senyor —va dir al comerciant-, voldria saber quant pot valdre açò.
L’home va agafar el collar, el va examinar, li va donar voltes, el va sospesar, va agafar una lupa, va cridar el seu dependent, li va fer algunes indicacions en veu baixa, va posar el collar sobre el taulell i el va mirar de lluny per observar-ne l’efecte.
El senyor Lantin, molest per totes aquestes cerimònies, anava a obrir la boca per dir. “Oh, ja sé que açò no val res”, quan el joier va declarar:
—Senyor, aquest collar val de dotze a quinze mil francs; però només podria comprar-lo si m’informeu exactament de la seua procedència.
El viudo va obrir uns ulls enormes i es va quedar amb la boca oberta, sense entendre res. Al final va balbucejar:
—Dieu... Esteu segur?
L’altre va atribuir la sorpresa a una altra cosa i va afegir secament:
—Podeu veure si algú us en dóna més. Per a mi, açò val, com a màxim, quinze mil. Torneu, si no trobeu una oferta millor.
El senyor Lantin, completament sorprès, va arreplegar el collar i se’n va anar. Sentia una necessitat confusa de reflexionar sol. Una vegada fora, li van entrar ganes de riure i es va dir: “Quin imbècil! Quin imbècil! Si li haguera pres la paraula.... Quin joier, que no sap distingir una joia falsa d’una de veritable!”
I va entrar en una altra joieria del carrer de la Pau. De seguida que va veure el collar, el joier va exclamar:
—Ah, caram! El conec molt bé, aquest collar; el van comprar ací.
El senyor Lantin, atordit, va preguntar:
—Quant val?
—Bé, el vaig vendre per vint-i-cinc mil francs. Estic disposat a comprar-li’l per divuit mil, quan m’indiqueu, d’acord amb les prescripcions legals, com ha arribat a la vostra possessió.
Aquesta vegada, el senyor Lantin es va asseure, paralitzat per la sorpresa.
—Però..., però, examineu-lo atentament, senyor, fins ara havia pensat que era.... fals.
El joier va preguntar:
—Em podeu dir el vostre nom?
—Naturalment. Em dic Lantin, treballe en el ministeri de l’Interior i visc al carrer dels Màrtirs, número 16.
El joier va obrir els seus llibres, va buscar i va dir:
—En efecte, aquest collar va ser enviat a l’adreça de la senyora Lantin, carrer dels Màrtirs, número 16, el 20 de juliol de 1876.
Els dos homes es miraren als ulls.Lantin, totalment desconcertat. El joier, olorant-se un lladre. Aquest últim va dir:
—Voleu deixar-me en dipòsit aquesta joia durant vint-i-quatre hores només? Us en faré un rebut.
El senyor Lantin va balbucejar:
—Sí, es clar.
I va eixir doblegant el paper, que es va ficar a la butxaca.
Va regirar una bona estona el munt de bijuteria que ella havia deixat, ja que n’havia continuat comprant fins als últims dies de la seua vida; quasi cada vesprada venia amb una joia nova. Al final es va decidir pel gran collar que ella semblava preferir, i que podia valdre molt bé, pensava Lantin, sis o vuit francs, ja que era veritablement d’un treball molt fi per a ser fals.
Es va aturar i es va quedar immòbil enmig de l’avinguda. El dubte horrible el va assaltar. Ella? Però aleshores totes les altres joies també eren regals! Li va semblar que el terra tremolava; que un arbre, davant d’ell, li queia al damunt. Va estendre els braços i va caure sense sentits. Va recobrar el coneixement en una farmàcia on uns que pasaven l’havien portat. Va fer que el portaren a sa casa i s’hi va tancar. Fins a la nit va plorar desesperadament, mossegant un mocador per no cridar. Després es va gitar vençut per la fatiga i la tristesa, i va dormir amb un son pesat.
Un raig de sol el va despertar i es va alçar a poc a poc per anar a l’oficina. Era dur treballar després d’unes emocions semblants. Va escriure al seu cap, demanant-li que l’excusara. Després va recordar que havia de tornar a la joieria, i la vergonya el va enrojolar. Va estar-se molt de temps reflexionant. De tota manera, no podia deixar d’arreplegar el collar. Es va vestir i va eixir.
Feia bon temps; el cel blau s’estenia sobre la ciutat, que semblava somriure. Alguns vianants passejaven ociosament, les mans a les butxaques. Lantin va pensar en veure’ls: “Feliç qui té diners! Amb diners un es pot llevar de damunt les tristors, anar on vol, viatjar, distreure’s! Oh, si jo fóra ric!”
Va notar que tenia gana; no havia menjat des de feia més d’un dia. Però tenia les butxaques buides i va recordar-se del collar. Divuit mil francs! Divuit mil francs! Era una fortuna!
Va arribar al carrer de la Pau i va començar a passejar-se amunt i avall per la vorera d’enfront de la joieria. Divuit mil francs! Vint vegades va estar a punt d’entrar-hi; però la vergonya l’aturava sempre. Tenia gana, de tota manera, molta gana, i ni un franc. S’hi va decidir bruscament, va creuar el carrer corrents per no tenir temps de pensar i es va precipitar en la joieria.
El propietari el va veure de seguida i li va oferir un seient amb un somriure educat. Els dependents miraven de reüll Lantin, amb els ulls i els llavis enriolats. El joier li va dir:
—Senyor, ja m’he informat, i si esteu encara en la mateixa disposició, puc pagar-vos la suma que us vaig proposar.
Lantin va balbucejar:
—Sí, és clar.
El joier va treure d’un calaix divuit bitllets de mil francs, els va comptar i els va lliurar a Lantin, que va signar un rebut i es ficar amb mà tremolosa els diners a la butxaca. Quan ja se n’anava, es va girar cap al joier, que continuava somrient, i, abaixant els ulls, va dir:
—Tinc... tinc altres joies... que m’han arribat... pel mateix conducte. Voldria comprar-me-les també?
El comerciant es va inclinar:
—Naturalment, senyor.
Un dels dependents va eixir de la tenda per riure a cor què vols; un altre es va mocar amb força. Lantin, impassible, enrogit i greu, va dir:
—Vaig a portar-vos-les.
I va agafar un fiacre per anar a per les joies. Quan va tornar a la joieria, una hora més tard, encara no havia desdejunat. Es van posar a examinar les joies una per una, valorant-ne el preu. Quasi totes procedien d’aquella mateixa joieria. Lantin, ara, discutia els preus, s’enfadava, exigia que li ensenyassen els comprovants de les factures, i parlava cada vegada més alt a mesura que la suma pujava.
Les grosses arracades de brillants valien vint mil francs; els braçalets, trenta-cinc mil; els fermalls, anells i medallons, setze mil; un adreç de maragdes i de safirs, catorze mil; un solitari amb una cadena d’or, quaranta mil. Tot plegat pujava a cent noranta-sis mil francs.
El joier va remarcar amb sornegueria:
—Aquesta persona invertia tots els estalvis en joies.
Lantin va afirmar greument:
—És una manera com qualsevol altra d’invertir els diners.
I se’n va anar, després d’haver acordat amb el joier que, a l’endemà, tindria lloc un peritatge per comprovar la taxació.
Quan es va trobar al carrer, va mirar la columna Vendôme amb ganes d’enfilar-s’hi com si fóra un pal de cucanya. Se sentia lleuger i hauria botat per damunt de l’estàtua de l’Emperador col·locada allà dalt.
Va esmorzar en Voisin i va beure vi d’una ampolla de vint francs. Després va prendre un fiacre i va fer una volta pel Bois. Mirava la gent amb un cert menyspreu, oprimit pel desig de cridar als qui passaven: “Sóc ric! Tinc dos-cents mil francs!”
Es va recordar de l’oficina. S’hi va fer portar, va entrar al despatx del seu cap i li va manifestar:
—Senyor, vinc a presentar-vos la meua dimissió. Acabe de rebre una herència de tres-cents mil francs.
Va encaixar la mà als seus antics companys i els va confiar els seus projectes de cara al futur. Després, va dinar al Café Anglés. Es va asseure al costat d’un senyor que li va semblar distingit, no va poder resistir la temptació de referir-li, amb una certa complaença, que acabava d’heretar quatre-cents mil francs.
Per primera vegada a la vida no es va avorrir al teatre i va passar la nit amb dones.
Sis mesos més tard es va tornar a casar. La seua segona dona era molt honesta, però tenia un caràcter difícil. El va fer patir molt.
(traducció d’Enric Iborra)
Després va creuar el carrer, va caminar fins que es va adonar que s’havia equivocat de direcció, va tornar cap a les Tulleries, va passar el Sena, va veure que s’equivocava de nou, va retrocedir fins als Camps Elisis sense cap idea clara al cap. S’esforçava a raonar, a comprendre. La seua dona no havia pogut comprar un objecte de tant de valor. És clar que no. Però, aleshores, era un regal! Un regal! Un regal de qui? Per què?
Page updated
Report abuse