De l'eximpli de la branca espiritual humanal

De l’eximpli de la branca espiritual humanal

Ramon Llull

-Reconta’s que memòria, enteniment e voluntat volgren pujar al cel e veer Déu e haver la sua amistat, e adoncs fo contrast en elles, car cascuna volc anar primera per ço que enans que l’altra veés la bontat de Déu e la sua granea. Al·legava memòria que ella devia anar primera, car ella membrava primerament los objects que l’enteniment e la voluntat prenien, e com los havien lleixats, ella los estojava; e per ço devia anar primera.

Al·legava l’enteniment que ell devia anar primer per ço car ell mostrava a la voluntat los objects, e ell faïa lo llum en la memòria ab lo qual la voluntat atrobava aquells. E la voluntat atrobava e deïa que ella devia anar primera per ço car ell havia virtut major que l’enteniment ni la memòria, en quant volia amar ço que l’enteniment no pot entendre ni la memòria membrar, adoncs com los hòmens volen remembrar e entendre algunes coses qui ja són estades membrades e enteses en lo temps passat, e en lo temps present no les pot membrar ni entendre, les quals la voluntat vol amar. […]

Dementre que les tres dones al cel pujaven, com hagren molt anat e es foren acostades al sol, l’enteniment fo ujat e no poc soferre la gran calor del sol; e adoncs dix a la voluntat que anàs primera, qui no temia la calor del sol. Anà la voluntat primera e la memòria enaprés e l’enteniment darrer, qui res no entenia mas que sotsposava ésser ver ço que la voluntat e la memòria afermaven de Déu e de la sua gran bontat.

Arbre de ciència (Obres essencials. Selecta)

Versió modernitzada

—Es conta que la memòria, l’enteniment i la voluntat van voler pujar al cel per veure Déu i aconseguir la seua amistat, i aleshores va esclatar una discussió entre elles, perquè cadascuna volia anar davant perquè abans que l’altra veiés la bondat de Déu i la seua grandesa. La memòria al·legava que ella havia d’anar davant, perquè ella recordava primer els objectes que l’enteniment i la voluntat prenien, i quan els havien deixat, ella els guardava; i per això havia d’anar davant.

L’enteniment al·legava que ell havia d’anar davant perquè ell mostrava a la voluntat els objectes, i ell feia la llum en la memòria amb la qual cosa la voluntat trobava aquells. I la voluntat sentia i deia que ella havia d’anar davant perquè ella tenia més poder que l’enteniment i la memòria, ja que volia amar el que l’enteniment no pot entendre ni la memòria recordar. […]

Mentre que les tres dones pujaven al cel, com que van fer molt de camí i es van acostar al sol, l’enteniment es va sentir fatigat i no va poder sofrir la calor del sol; i aleshores va dir a la voluntat que anàs davant, que no temia la calor del sol. La voluntat va anar davant i la memòria després i l’enteniment l’últim, que no entenia res però suposava que era veritat el que la voluntat i la memòria afirmaven de Déu i de la seua gran bondat.