El regal de Reis

El regal de Reis

O. Henry

Un dòlar i vuitanta-set centaus. Això era tot. I d’aquests centaus, seixanta eren monedes d'un cèntim. Cèntims estalviats un a un barallant-se amb el botiguer, amb la verdulera i amb el carnisser fins a posar-se roja davant l’acusació silenciosa d’avarícia que implicava un regateig tan obstinat. Della els va comptar tres vegades. Un dòlar i vuitanta-set centaus. I l’endemà era Nadal.

Evidentment, no hi havia res a fer llevat de deixar-se caure en el sofà petit i miserable i posar-se a plorar. I això és el que va fer Della. La qual cosa suggereix com a reflexió moral que la vida està feta de llàgrimes, sospirs i somriures, amb predomini dels sospirs.

Mentre la dona de la casa va passant a poc a poc de la primera etapa a la segona, fem una ullada a la casa, un d’aquests pisos moblats de vuit dòlars a la setmana. No era exactament un lloc miserable, però el departament municipal de mendicitat l’hauria descrit així.

A baix, al vestíbul de l’entrada, hi havia una bústia on ningú no deixaria cap carta, i un timbre elèctric que cap dit faria sonar. També, al costat d’aquell timbre hi havia una targeta amb el nom de «Sr. James Dillingham Young».

Els «Dillingham» havien arribat fins allí portats pel vent d’un anterior període de prosperitat, quan el cap de família guanyava trenta dòlars a la setmana. Ara, quan els ingressos havien baixat a vint dòlars, les lletres del «Dillingham» estaven pensant seriosament de contraure’s en una D modesta i sense pretensions. Però sempre que el senyor James Dillingham Young tornava a casa i obria la porta del pis, la senyora Della Dilllingham Young, que ja us ha estat presentada com a Della, l’acollia amb tot d’abraçades i besos mentre li deia «Jim». Tot això està molt bé.

Della va deixar de plorar i es va empolvorar les galtes. Es va quedar dreta al costat de la finestra i va contemplar melangiosament un gat gris que es passejava sobre una tanca grisa en un pati gris. Demà era Nadal i només tenia un dòlar i vuitanta-set centaus per comprar un regal per a Jim. Havia passat mesos estalviant cada cèntim, i aquest n’era el resultat. Amb vint dòlars a la setmana no es pot fer gran cosa. Les despeses havien estat més elevades del que havia calculat. Sempre ho són. Només un dòlar i vuitanta-set centaus per comprar un regal per a Jim. El seu Jim. Havia passat hores molt bones pensant en alguna cosa per a ell que fos bonica. Alguna cosa bella, de qualitat, especial, alguna cosa que mereixés l’honor de pertànyer a Jim.

Entre les finestres de l’habitació hi havia un espill de cos sencer. Potser alguna vegada heu vist un espill d’aquests en un pis de vuit dòlars. Una persona molt prima i àgil, observant la seua imatge reflectida en una ràpida seqüència de franges longitudinals, pot fer-se una idea molt precisa del seu aspecte. Della, com que era esvelta, havia arribat a dominar aquest art.

De sobte es va apartar de la finestra i es va plantar davant de l’espill. Els ulls li lluïen intensament, però abans de vint segons la seua cara va perdre el color. Amb un gest ràpid es va desfer els cabells i els va deixar caure tot al llarg de l’esquena.

Els Dillingham Young tenien dues coses de què tots dos se sentien molt orgullosos. L’una era el rellotge d’or de Jim, que havia estat del seu pare i del seu avi. L’altra eren els cabells de Della. Si la reina de Saba hagués viscut al seu mateix replà, més d’un dia Della s’hauria rentat els cabells i s’hauria abocat a la finestra per eixugar-se’ls amb la brisa, només per mostrar el poc valor que, comparades amb els seus cabells, tenien les joies i els regals de Sa Majestat. I si el rei Salomó hagués estat el conserge, amb tot de tresors apilats al soterrani, Jim s’hauria tret el rellotge de la butxaca cada vegada que passés davant d’ell només per veure com s’estirava la barba d’enveja.

Els cabells esplèndids de Della li van caure sobre els muscles, onejants i refulgents com una cascada d’aigües fosques. Li arribaven fins als genolls i l’embolcallaven com una túnica. Tot seguit, amb un gest nerviós i ràpid, se’ls va tornar a recollir. Va vacil·lar un moment i es va estar dreta mentre una llàgrima o dues s’esclafaven sobre la gastada catifa roja.

Es va posar la jaqueta vella i fosca; es va posar el vell barret també fosc. I amb una revolada de faldilles i amb aquella lluïssor encara als ulls, va obrir nerviosament la porta i va baixar les escales que donaven al carrer.

On es va deturar hi havia un cartell que deia: «Madame Sofronie. Cabells de tota mena.» Della va pujar les escales a corre-cuita i quan va arribar al pis que buscava es va quedar immòbil, panteixant. La Madame, ampla, massa blanca, glacial, tenia un aspecte que no es corresponia amb el nom de «Sofronie».

—Em compraria els cabells? —va preguntar Della.

-Compre cabells —va dir la Madame—. Lleve’s el barret i els farem una ullada.

Della es va desfer els cabells, que van caure com una cascada de color castany.

—Vint dòlars —va dir la Madame, sostenint la massa de cabells amb mà experta.

—Done-me’ls de seguida —va dir Della.

Oh, les dues hores següents van transcórrer volant en ales rosades. Disculpeu la metàfora, tan vulgar. Della va anar de botiga en botiga, cercant un regal per a Jim.

Al final el va trobar. De segur que havia estat fet per a Jim i per a ningú més. No n’hi havia cap com aquell en cap de les botigues, i les havia regirades totes, una per una. Era una cadena de rellotge, de platí, de disseny senzill i sobri, que proclamava el seu valor pel que era i no per cap ornamentació de mal gust, com tot allò que és bo de veres. Era digna del rellotge de Jim. Així que la va veure va saber que havia de ser per a ell. Era com ell: discreta i valuosa. La descripció podia aplicar-se a tots dos. Li’n van cobrar vint-i-un dòlars i se’n va tornar a casa amb els vuitanta-set centaus. Amb aquella cadena al rellotge, Jim podria mirar l’hora a cada moment, fos amb qui fos. Perquè, encara que el rellotge era molt bo, de vegades Jim es mirava l’hora d’amagat a causa del cordó vell de cuiro que feia servir en comptes d’una cadena.

Quan Della va arribar a casa, l’excitació va deixar pas a una certa prudència i moderació. Va treure les tenalletes d’arrissar els cabells, va encendre el gas i es va posar a reparar els desperfectes que la generositat i l’amor havien causat. Cosa que sempre representa, benvolguts amics, una feinada enorme, una feinada titànica.

Al cap d’uns quaranta minuts tenia el cap cobert de rulls minúsculs i atapeïts. Semblava un xiquet que ha fet fugina d’escola. Es va mirar a l’espill, amb deteniment i ull crític.

—Si Jim no em mata —es va dir—, abans de mirar-me per segona vegada, dirà que semble una corista de Coney Island. Però, què podia fer sinó? Què podia fer amb un dòlar i vuitanta-set centaus?

A les set el cafè estava a punt, i la paella, col·locada sobre l’estufa calenta, estava preparada per fregir-hi les costelles.

Jim no arribava mai tard. Della va estrènyer la cadena en la mà tancada i es va asseure en un cantó de la taula, prop de la porta per on ell entrava sempre. Aleshores va sentir els seus passos al capdavall de l’escala, en el primer replanell, i va empal·lidir per un moment. Tenia el costum de resar en silenci per qualsevol cosa i en aquell moment va murmurar: «Déu meu, fes que em trobe encara bonica.»

La porta es va obrir. Jim va entrar i la va tancar darrere seu. Se’l veia prim i molt seriós. Pobre xicot, només tenia vint-i-dos anys i ja havia de carregar amb una família. Necessitava un abric nou i anava sense guants.

Quan va ser dins, Jim es va quedar immòbil com un gos quan olora el rastre d’una guatla.Tenia els ulls fits en Della, i hi havia en ells una expressió que ella no aconseguia entendre, i que li va fer por. No era ira, ni tampoc sorpresa, ni desaprovació, ni horror, ni cap dels sentiments per als quals s’havia preparat. Es limitava a mirar-la de fit a fit amb una expressió estranya.

Della es va alçar i se li va apropar.

—Jim, estimat —va exclamar—, no em mires així. M’he tallat els cabells i els he venut perquè no hauria suportat que passés aquest Nadal sense fer-te un regal. Ja em tornaran a créixer… et té igual, veritat? No he tingut més remei. A mi els cabells em creixen molt de pressa. Digues «Bon Nadal!», Jim, i siguem feliços! No pots imaginar-te quin regal més bonic, quina cosa més bona i més bonica t’he comprat.

—Que t’has tallat els cabells? —va preguntar Jim amb esforç, com si no entengués encara el que passava, tot i l’enorme esforç mental que acabava de fer.

—Me’ls he tallat i els he venut —va dir Della—. Però veritat que t’agrade igual? Veritat que continue sent la mateixa sense els cabells?

Jim va mirar per l’habitació amb curiositat.

—Dius que ja no tens els cabells?—va dir, amb una cara mig idiota.

—No cal que els busques —va dir Della—. Els he venut, ja t’ho he dit, els he venut, això és tot. És la Nit de Nadal, estimat. Porta’t bé amb mi, que ho he fet per tu. Encara que algú pogués comptar els meus cabells un a un —va continuar amb una dolçor sobtada i tendra—, ningú no podria comptar mai el meu amor per tu. Pose les costelles al foc , Jim?

Passada la primera sorpresa, Jim va semblar despertar ràpidament. Va abraçar la seua Della. Mirem discretament durant deu segons en una altra direcció, cap a algun objecte indiferent. Vuit dòlars a la setmana o un milió a l’any… quina diferència hi ha? Un matemàtic o una persona intel·ligent us donaran una resposta equivocada. Els Reis d’Orient portaven regals molt valuosos, però aquest no el tenien. Aquesta afirmació obscura ja s’aclarirà més endavant.

Jim es va treure un paquet de la butxaca de l’abric i el va deixar sobre la taula.

—No penses malament de mi, Dell —va dir. Cap tall, ni cap afaitada o rentada de cabells poden fer que la meua xica m’agrade menys. Però si desemboliques aquest paquet veuràs perquè al principi m’he quedat sense dir res.

Uns dits blancs i destres van deslligar el cordill i van retirar el paper. I aleshores es va sentir un crit d’alegria i desmai; i després, ai!, un canvi ràpid i femení a llàgrimes i laments histèrics, per als quals va caldre recórrer als poders consoladors de l’home de la casa.

Perquè allà, damunt de la taula, hi havia les pintes: el joc de pintes —les dels costats i la de darrere— que durant molt de temps Della havia contemplat amb un sentiment d’adoració en un aparador de Broadway. Eren unes pintes molt boniques, de carei autèntic, amb les vores adornades de brillants, justament del color que millor li anava als seus bells cabells desapareguts. Eren unes pintes cares, ella ho sabia, i el seu cor havia sospirat per elles, encara que sense la més petita esperança d’aconseguir-les mai. I ara eren seues, però les trenes que havien de dur aquells adorns tan anhelats havien desaparegut.

Della les va estrènyer contra el pit i, finalment, va ser capaç d’alçar els ulls, amb una mirada humida, i va dir somrient:

—El cabell em creix molt de pressa, Jim!

I aleshores Della va fer un bot com un gat escaldat i va cridar:

—Oh, oh!

Jim no havia vist encara el seu magnífic regal. Della li’l va mostrar ansiosament sobre la palma de la mà oberta. El metall preciós i mat semblava lluir com si fos un reflex del seu esperit radiant i apassionat.

—No et sembla meravellosa, Jim? He recorregut la ciutat de punta a punta per trobar-la. Ara hauràs de mirar l’hora cent vegades cada dia. Dóna’m el rellotge. Vull veure com li para.

En lloc d’obeir, Jim es va estirar en el sofà, es va posar les mans al bescoll i va somriure.

—Dell —va dir—, deixem ara els nostres regals de Nadal. Són massa bonics per a fer-los servir en aquest moment. He venut el rellotge per comprar-te les pintes. I ara, què et sembla si poses les costelles al foc?

Els Reis d’Orient, com ja sabeu, eren uns savis —uns homes meravellosament savis— que van portar regals al Nen en el pessebre. Ells van inventar l’art de fer regals per Nadal. Com que eren savis, els seus regals sens dubte també ho eren, i potser fins i tot es podien canviar en cas de tenir-los repetits. Us he explicat aquí, com he pogut, la història sense importància de dos joves sense trellat, que vivien en un pis i que, de la manera més absurda, van sacrificar, l’un per l’altre, els dos millors tresors que tenien. Per acabar, diguem als savis d’avui dia que, de tots els qui fan regals, aquests dos eren els més savis. De tots els qui fan i reben regals, els més savis són els éssers com Jim i Della. A tot arreu són els més savis. Ells són els Reis d’Orient.

(Traducció d’Enric Iborra.)