Embedded Files
ESCENA II
El fòrum romà
Entren BRUTUS i CÀSSIUS, amb una multitud de CIUTADANS.
CIUTADANS.- Volem raons, volem que ens convenceu!
BRUTUS.- Seguiu-me, doncs; deu-me audiència, amics. Càssius, aneu cap a l’altre carrer; partim-nos l’auditori. Que, els que em vulguin sentir, es quedin aquí; que, els que el vulguin sentir, vagin amb Càssius; i us donarem les públiques raons de la mort de Cèsar.
CIUTADÀ I.- Jo vull sentir parlar Brutus.
CIUTADÀ II. - Jo vull sentir Càssius, i compararem les raons de l'un i de l'altre.
Surt CÀSSIUS,amb alguns CIUTADANS. BRUTUS puja a la tribuna.
CIUTADÀ III. - El noble Brutus ha pujat: silenci!
BRUTUS.- Sigueu pacients fins a la fi. Romans, compatricis i amics! Escolteu la defensa de la meva causa, i calleu perquè pugueu sentir-la. Creieu-me pel meu honor, i, perquè em pugueu creure, respecteu el meu honor. Censureu-me amb el vostre seny, i desperteu el vostre bon sentit perquè pugueu jutjar més bé. Si en aquesta assemblea ni ha algun amic de Cèsar, però algun amic de debò, jo li dic que l'amor que Brutus sentia per Cèsar no era inferior al seu. I, si, aleshores, aquest amic pregunta per què Brutus s'ha aixecat contra Cèsar, aquí va la meva resposta: jo estimava Cèsar, però estimava més Roma. ¿Preferiríeu que Cèsar visqués i que moríssiu tots esclaus a que Cèsar sigui mort i visqueu tots lliures? Com que Cèsar m'estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n'alegro; com que era valent, l'honoro; però, com que era ambiciós, jo l'he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge, i, per la seva ambició, la mort. ¿Qui hi ha aquí tan baix que vulgui ésser esclau? Si n'hi ha un, que parli, perquè és a ell que jo acabo d'ofendre. ¿Qui hi ha aquí tan barbre que no vulgui ésser romà? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. ¿Qui hi ha aquí tan vil que no vulgui estimar la seva pàtria? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. Espero una resposta!
TOTS. - Ningú, Brutus, ningú!
BRUTUS.- Doncs aleshores no he ofès ningú. No he fet a Cèsar més del que vosaltres podeu fer a Brutus. Tot l'assumpte de la seva mort està registrat al Capitoli. No se li ha rebaixat la seva glòria, perquè n'era digne, ni s'han exagerat les ofenses per les quals ha sofert la mort.
Entren ANTONI i altres, amb el cos de CÈSAR
Aquí ve el seu cos, plorat per Marc Antoni, que, encara que no hagi pres part en aquesta mort, en rebrà el benefici amb un lloc a la república; ¿qui de vosaltres no en tindrà un? Amb això em retiro, dient que, si, pel bé de Roma, he mort el meu millor amic, conservo el mateix punyal per a mi mateix, per si plau a la meva pàtria reclamar la meva mort.
TOTS. - Visca Brutus! Visca, visca!
CIUTADÀ I. - Portem-lo en triomf fins a casa seva.
CIUTADÀ II. - Que se li aixequi una estàtua amb els seus avantpassats!
ClUTADÀ III. - Que sigui Cèsar!
CIUTADÀ IV. - El millor de Cèsar
pot ésser ara coronat en Brutus.
CIUTADÀ I. - Enmig dels nostres clams portem-lo a casa.
BRUTUS.- Compatricis! ...
CIUTADÀ II. - Silenci! Brutus parla.
CIUTADÀ I. - Si us plau! Silenci!
BRUTUS.- Bons compatriotes:
deixeu-me anar tot sol, i, per l'afecte
que em demostreu, resteu aquí amb Antoni.
Al cos de Cèsar concediu honors,
i honoreu el discurs, fet en elogi
de Cèsar, que amb el nostre assentiment
us dirà Marc Antoni; i, us ho prego,
ningú, llevat de mi, que no se'n vagi
fins que Antoni fineixi de parlar.
CIUTADÀ I. - Escoltem Marc Antoni. No us mogueu!
CIUTADÀ III. - Sí, deixem-lo que pugi a la tribuna:
el sentirem. Au, noble Marc Antoni!
ANTONI.- Us estic obligat a tots vosaltres
pel respecte que Brutus em mereix.
Puja a la tribuna.
CIUTADÀ IV. - ¿Què ha dit de Brutus?
CIUTADÀ III. - Que pel seu respecte
ell ens està obligat.
CIUTADÀIV. - Més val que aquí
no digui mal de Brutus.
CIUTADÀ I - Aquest Cèsar
era un tirà.
CIUTADÀ III. - Oh i tant! I hem de dar gràcies
que ara Roma se l'hagi tret de sobre.
CIUTADÀ II. - Silenci: Escoltem el que Antoni pugui dir.
ANTONI.- Nobles romans! ...
TOTS. - Silenci! I escoltem-lo.
ANTONI. - Amics, romans, compatriotes: deu-me
vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar,
no a gloriar-lo. El mal que fan els homes
els sobreviu. El bé sovint s'enterra
amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar.
El noble Brutus us ha dit que Cèsar
era un ambiciós; si és veritat,
era una falta greu, i l'ha pagada
Cèsar greument. Aquí, amb permís de Brutus
i dels altres —car Brutus és un home
honorable i els altres també ho són—,
vinc a parlar en el funeral de Cèsar.
Era amic meu, fidel i just amb mi;
però Brutus diu que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Ell va portar molts de captius a Roma,
i amb llurs rescats omplí la caixa pública:
¿això semblava ambiciós en Cèsar?
Davant els crits dels pobres ell plorava,
i el qui és ambiciós té la pell dura;
però diu Brutus que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Tots vau veure en les festes lupercals
com tres cops li oferia una corona
de rei, i ell els tres cops va refusar-la:
¿era això ambició per part de Cèsar?;
però diu Brutus que era ambiciós,
i és cert que ell és un home irreprotxable.
No parlo pas per fer la contra a Brutus;
parlo per dir només allò que sé.
Tots abans l'estimàveu, no sens causa:
doncs ¿quina causa de plorar-lo us priva?
Oh judici, has fugit cap a les bèsties,
i els homes han perdut l’enteniment!
Paciència, si us plau, perquè, el meu cor,
tinc ficat dins el taüt de Cèsar,
i fins que em torni tinc de fer una pausa ...
CIUTADÀ I.- És molt enraonat tot el que diu .
CIUTADÀ II.- Si es considera amb rectitud la cosa,
Cèsar és una víctima.
CIUTADÀ III.- ¿Oi que sí,
mestres?l em temo que en son lloc no vingui
un de pitjor.
CIUTADÀ IV.- ¿Ja heu remarcat què deia?
No volgué la corona; no hi ha dubte
que no tenia res d’ambiciós.
CIUTADÀ I.- Si és cert, algú ben car ha de pagar-ho.
CIUTADÀ II.- Pobre, té els ulls vermells de tantes llàgrimes.
CIUTADÀ III.- No hi ha a Roma cor noble com Antoni.
CIUTADÀ IV. - Escoltem-lo; reprèn el seu discurs.
ANTONI. - Ahir tot just, un mot que digués Cèsar
pesava encara més que tot el món,
i ara aquí jau, i ni el perdut més pobre
vol fer-li acatament. Oh ciutadans,
si jo volgués encendre-us les entranyes
fins al motí i la fúria, jo faria
un mal a Brutus i una ofensa a Càssius,
que, com sabeu, són homes honorables,
i no vull fer-los mal; preferiria
fer mal al mort, o a mi, o a tots vosaltres,
que ofendre uns cavallers tan de primera!
Però aquí podeu veure un pergamí
que està marcat amb el segell de Cèsar;
jo l’he trobat dintre la seva cambra;
són les seves darreres voluntats.
Ai, si aquest testament sabia el poble
—que jo no us diré pas, i perdoneu-me—,
correria tothom a les ferides
de Cèsar per besar-les, i mullar
els mocadors d'aquesta sang sagrada,
mendicant un cabell com a memòria
d'aquest cadàver, i en llur testament
el citarien com llegat riquíssim
per a llurs fills!
CIUTADÀ IV. - Volem que se'ns llegeixi!
Volem saber les voluntats! Digueu-les!
TOTS. - El testament, el testament de Cèsar!
ANTONI. - Paciència, amics meus; no puc llegir-lo:
no és bo que sapigueu fins a quin punt
Cèsar us estimava. No sou fustes,
no sou de pedra, sinó que sou homes;
i, essent homes i oint les voluntats
de Cèsar, tots us incendiaríeu,
us tornaríeu boigs. No és gens prudent
que sapigueu que sou hereus de Cèsar,
car, si ho sabéssiu, ohl , ¿què passaria?
CIUTADÀ IV. - Llegiu el testament! Volem sentir-lo,
Antoni; el testament, el testament,
les voluntats de Cèsar!
ANTONI. - Paciència!
Serenitat, si us plau! Jo he parlat massa,
se m'ha escapat sense voler, i em temo
d'haver fet mal als homes honorables
que amb llurs punyals assassinaven Cèsar.
Sí que m'ho temo!
CIUTADÀ IV. - Són uns traïdors!
I encara en dieu homes honorables!
TOTS, - Volem les voluntats! El testament!
CIUTADÀ II. - Són uns vils assassins: les voluntats,
llegiu les voluntats!
ANTONI. - ¿M'obligueu, doncs,
a llegir-vos el testament de Cèsar?
Aleshores feu com una rodona
al volt del seu cadàver, i deixeu-me
que us mostri aquell que ha fet el testament.
¿Puc jo baixar? ¿Em doneu el permís vostre?
TOTS.- Veniu.
CIUTADÀ II. - Baixeu.
CIUTADÀ III. - Us en donem permís.
ANTONI baixa de la tribuna.
CIUTADÀ IV. - Feu rodona; poseu-vos al voltant!
CIUTADÀ I. - No toqueu la civera; lluny del cos!
CIUTADÀ II. - Lloc per a Antoni, per al noble Antoni!
ANTONI.- No us em tireu tant al damunt, si us plau;
aparteu-vos.
TOTS.- Feu lloc! Feu-vos enrera!
ANTONI.- Si és que en els vostres ulls no manquen llàgrimes,
prepareus a vessar-les de seguida.
Tots coneixeu aquest mantell. Recordo
el primer cop que Cèsar va posar-se’l;
era un vespre d'estiu, dintre la tenda,
i el mateix dia que vu batre els Nervis.
Mireu l'estrip, és del punyal de Càssius;
aquest altre és de Casca l’envejós,
i per aquest forat el gran amic,
Brutus, l'apunyalava, i, quan ell treia
el maleït acer, fixeu-vos bé
com l'anava seguint la sang de Cèsar,
talment com si sortís fins a la porta
per estar convençuda que era Brutus
el qui havia trucat tan brutalment!
Car Brutus, ja ho sabeu, era com l'àngel
de Cèsar! Judiqueu si l'estimava,
déus immortals! I aquest ha estat el cop
més terrible de tots, perquè, quan Cèsar
el noble ha vist com ell l’apunyalava,
la ingratitud, més prepotent que els braços
dels traïdors, l'ha aclaparat del tot.
I llavors rebentant-li el cor magnífic
i embolicant la cara amb el mantell,
davant l'estàtua de Pompeu, la qual
tota de sang vermella regalava,
ha caigut el gran Cèsar!
Quina caiguda ha estat, oh compatricis!
Aleshores vosaltres, jo i tothom
havem caigut, mentre la sanguinària
traïció floria damunt nostre.
Oh, ploreu ara, i veig que ara sentiu
les batzegades de la pietat!
Aquestes són unes amables llàgrimes.
Ànimes tendres, què! ¿Ploreu només
veient les nafres del vestit de Cèsar?
Doncs mireu: ell mateix, tot mutilat
pels traïdors!
CIUTADÀ I. - Tristíssim espectacle!
CIUTADÀ II. - Oh noble Cèsar!
CIUTADÀ III. - Oh dia dissortat!
CIUTADÀ IV. - Oh vils traïdors!
CIUTADÀ I. - Oh presència sagnant!
CIUTADÀ II. - Volem venjar-nos!
TOTS. - Venjança! Anem! Cerqueu! Cremeu! Mateu!
Assassineu! Ni un traïdor s'escapi!
ANTONI. - Atureu-vos, si us plau, compatriotes.
CIUTADÀ I. - Silenci, i escolteu el noble Antoni!
CIUTADÀ II. - Escoltar-lo, seguir-lo i morir amb ell!
ANTONI. - Dolços amics i bons amics, us prego:
no voldria ser pas el que remou
el sobtat devessall d'una revolta.
Els qui això han fet són homes honorables;
les ofenses privades que tenien
per fer el que han fet, ai las!, jo no les sé.
Tots són gent honorable i assenyada,
i us donaran, no ho dubto, llurs raons.
Amics, jo no he vingut pas a robar-los,
els vostres cors. No sóc un orador
com Brutus; tots em coneixeu prou bé
com un que diu les veritats pelades
i estima el seu amic. I els que m'han dat
el permís de parlar també em coneixen,
perquè no tinc ni gota d'esperit,
ni el mots, ni el pes, ni el gest, ni l'elegància,
ni el poder del discurs per a remoure
la sang dels homes. Parlo francament
i us dic les coses que ja us són sabudes.
Us mostro les ferides del bon Cèsar,
pobres i tristes boques en silenci,
i els demano que parlin en lloc meu.
Però, si jo fos Brutus, i si Brutus
fos Antoni, tindríeu un Antoni
que us tempestejaria els esperits,
i daria una llengua a cadascuna
de les ferides d'aquest noble Cèsar
que les pedres de Roma aixecaria
i les faria sublevar.
TOTS.- Ens sublevarem!
CIUTADÀ I. - Cremarem la casa de Brutus!
CIUTADÀ III. - Au, de pressa! A la caça dels conspiradors!
ANTONI.- Escolteu-me, que encara en tinc per dir-vos.
TOTS. - Silenci, i escoltem-lo, Marc Antoni,
el noble Antoni!
ANTONI.- I bé, ¿què passa, amics?
Aneu a fer no sabeu què, i pregunto:
¿per què Cèsar mereix el vostre amor?
Ai las! I no ho sabeu! Cal que us ho digui:
heu oblidat el testament.
TOTS.- És cert.
El testament: Quedem-nos a sentir-lo!
ANTONI.- Aquí el teniu amb el segell de Cèsar.
A cadascun dels ciutadans de Roma
deixa setanta-cinc dracmes; a cada
home per a ell tot sol.
CIUTADÀ II.- Oh el nobilíssim!
Oh Cèsar! Venjarem la seva mort.
CIUTADÀ III.- Oh reial Cèsar!
ANTONI.- Escolteu-me amb calma.
TOTS.- Silenci!
ANTONI.- A més, tots els seus parcs us deixa,
les arbredes privades i els jardins
plantats de poc en aquest costat del Tíber;
i ho deixa per a sempre a tots vosaltres
i als hereus vostres, patrimoni públic
per passejar-vos i per divertir-vos.
Això era un Cèsar! ¡Quan en vindrà un altre?
CIUTADÀ I.- Mai més, mai més. Veniu, veniu de pressa!
Cremarem el seu cos al santuari,
i amb el tions calarem foc a totes
les cases dels botxins! Au, enduem-nos-el.
CIUTADÀ II.- A cercar foc!
CIUTADÀ III.- Arrabassem els bancs.
CIUTADÀ IV.- Bancs i finestres, au, qualsevol cosa!
Surten els CIUTADANS amb el mort.
ANTONI.- Ara, que facin! Ja estàs dret, oh mal!
Doncs segueix el camí que més et plagui.
Entra un CRIAT
¿Què hi ha, company?
CRIAT.- Octavi ja és a Roma,
senyor!
ANTONI.- ¿A quin lloc?
CRIAT.- A la casa de Cèsar,
amb Lèpid.
ANTONI.- Doncs hi corro de seguida,
perquè ve a cor què vols. Si la Fortuna
està contenta, i si manté l'humor,
em té de concedir totes les coses.
CRIAT.- Ha dit que com a folls Brutus i Càssius han fugit a cavall enllà de Roma.
ANTONI.- Potser ja saben com jo he commogut
el poble. Au, acornpanya'm vers Octavi. (Surten.)
(Traducció de Josep Maria de Sagarra)
Page updated
Report abuse