Embedded Files
ESCENA II
El jardí de CAPULET
Entra ROMEO
ROMEO.— Riu de la nafra el qui no ha estat ferit.
Apareix JULIETA a la finestra
Silenci! ¿Quin llum brilla a la finestra?
És l'orient i Julieta el sol!
Surt, sol, i mata l'envejosa lluna,
que és pàl·lida i desfeta de neguit
veient que sa minyona és molt més bella.
No la serveixis perquè és envejosa:
la seva roba de vestal, només
és verda i és malalta, i per als bojos;
llença-la! Aquesta és la senyora meva!
Aquest, el meu amor! Si ella ho sabés!
Ella parla i no parla. Mes ¿què importa?
El discurs dels seus ulls, jo el vull respondre.
Però sóc massa ardit, que no és a mi
a qui enraona. Dues grans estrelles
de les millors del cel, per un negoci,
deixen el lloc, i preguen als seus ulls
de brillar en llur esfera fins que tornin.
¿Què passaria si els seus ulls lluïssin
enllà del cel, i en el front d'ella els astres?
Que la galta esclatant apagaria
les mateixes estrelles, i en el cel
farien els seus ulls tanta claror,
que es posarien a cantar els ocells
pensant-se que la nit ja és acabada!
Mireu! Ara, a la galta, hi du la mà!
Oh, si d'aquesta mà jo fos el guant,
perquè pogués tocar la seva galta!
JULIETA. - Ai!
ROMEO. - Parla. Oh, parla encara, àngel de llum!
Perquè ets tan gloriosa aquesta nit,
posada damunt meu, que bé podries
ser el nunci alat del paradís, que guaiten,
ulls en blanc, els mortals meravellats,
girant-se per mirar-lo, quan cavalca
enforcat sobre els núvols peresosos
i quan rellisca sobre el pit de l'aire!
JULIETA. - Oh Romeo, Romeo! ¿Per què ets Romeo?
Nega el teu pare i el teu nom refusa;
o, si no ho vols, jura'm el teu amor,
i deixaré de ser una Capulet.
ROMEO (a part.) - ¿L'escolto encara més, o bé li parlo?
JULIETA. - És el teu nom que m'és un enemic,
tu ets tu mateix i Montagú no importa.
¿Què és Montagú? No és ni peu ni mà,
ni braç, ni rostre, ni cap altra part
del cos d'un home. Cerca un altre nom!
¿Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre nom faria tanta olor.
I, si Romeo no es digués Romeo,
retindria la gràcia que li és pròpia
sense títol. Despulla't del teu nom,
i sense el nom, que no és res viu de tu,
pren-me tota sencera!
ROMEO. - Et prenc pel mot:
digue'm només amor, i jo des d'ara
seré rebatejat i no em diré
mai més Romeo!
JULIETA. - ¿Qui ets tu, amagat
que el meu secret dintre la nit espies?
ROMEO. - No trobo nom per dir-te qui sóc jo.
El meu nom, santa meva, el tinc en odi,
perquè és enemic teu; si l'escrigués,
esquinçaria la paraula.
JULIETA.- Encara
l'orella meva no ha begut cent mots
d'aquesta llengua, i ja en conec el so:
¿no ets pas Romeo, no ets un Montagú?
ROMEO.- Ni l'un ni l'altre sóc, bella minyona,
si és que et desplauen l'un i l'altre.
JULIETA.- ¿Com
has arribat i, digues-m'ho, per què?
Alt i difícil és el mur que et tanca,
i, essent qui ets, et serà un lloc de mort,
aquest jardí, si algú dels meus t'hi troba.
ROMEO.- Amb les ales lleugeres de l'amor
he saltat la paret, que no retenen
l'amor límits de pedra, i, el que pot
fer l'amor, sempre a fer-ho s'atreveix.
Els teus parents no em poden ésser obstacle.
JULIETA-. Però, si et veuen, t'assassinaran.
ROMEO.- Són molt més perillosos els teus ulls
que vint espases d'ells. Mira'm ben dolça,
i no m'espanta llur enemistat!
JULIETA.- Per res del món voldria que et veiessin!
ROMEO.- La capa de la nit tinc per tapar-me
de llur mirada! Estima'm solament,
i que ells em vegin! Que és millor la vida
acabada de cop per l'odi d'ells,
que una mort retardada en la fretura
del teu amor!
JULIETA.- Per arribar aquí dins,
¿qui ha dirigit el teu camí?
ROMEO.- L'amor.
És ell el qui m'ha dut a investigar;
m'ha dat consell, i li he donat els ulls.
No sóc pilot, i tu podries ésser
en el punt de la costa més llunyana,
i per tal presa m'hi aventuraria!
JULIETA. - Tu saps que la careta de la nit
tapa el meu rostre, o, si no, un vermell
virginal m'encendria cada galta,
per les coses que tu m'has sentit dir.
Si jo pogués restar correcta,
si jo pogués, si jo pogués
esborrar les paraules que he parlat!
Mes, fora compliments! ¿Eh, que m'estimes?
Jo sé que tu em contestaràs que sí,
i et creuré la paraula; i tu podries
jurar-m'ho i jurar en fals; que dels perjuris
d'amor, diuen que Júpiter somriu.
Gentil Romeo, si és que tu m'estimes,
reclama-ho fidelment, i si tu penses
que massa d'hora m'has tingut vençuda,
seré dolenta i aspra i diré «no»,
pel gust que tu em festegis, que altrament
per res del món ho fóra! En veritat
és que jo em sento massa enamorada,
i per'xò pots pensar que, pels meus aires,
sóc frívola i lleugera. Però, creu-me:
em tindràs més fidel que aquelles altres
més vives a mostrar-se reservades.
Confesso que ho havia d'ésser més;
però tu has atrapat, desprevinguda,
la meva passió. I així, perdona'm,
i no pensis que sigui lleugeresa
aquest abandonar-me, que la nit,
embolicada amb fosca, descobria.
ROMEO. - Senyora meva, juro per la lluna
que aquests fruiters pàl·lidament plateja ...
JULIETA. - No juris per la lluna, la inconstant,
que cada mes canvia en la seva òrbita,
que el teu amor no fos tan variable!
ROMEO. - ¿Per què tinc de jurar?
JULIETA. - Per res, no juris;
o, si és que ho vols, jura per tu mateix,
que ets el déu de la meva idolatria,
i et creuré.
ROMEO. - Si l'amor viu del meu cor ...
JULIETA. - No, no juris! Encara que en tu hi ha
la meva joia, aquesta nit els pactes
no em fan cap alegria. És massa d'hora,
massa poc rumiat, és massa ràpid:
és massa tot com el llampec, que deixa
d'existir abans que un digui que llampega.
Dolcíssim, bona nit! A l'alenada
maduradora de l'estiu, aquest
botó d'amor serà una flor ufanosa
el dia, pròxim, que ens tornem a. veure.
Bonat nit, bona nit! .
I tan dolç i tranquil sigui el repòs
en el teu cor com ho és en el meu pit!
ROMEO. - Oh, ¿vols deixar-me tan insatisfet?
JULIETA. - ¿Quina satisfacció pots tenir aquesta nit?
ROMEO. - El canvi del meu vot amb el teu vot d'amor,
JULIETA. - Abans que el demanessis te l’he dat
i encara jo voldria que fos meu. . ,
ROMEO. - ¿Me'l vols reprendre? ¿I amb quin fi, estimada?
JULIETA, - Per ser franca i tornar-te'l a donar.
Desitjo solament això que tinc;
tan generosa sóc com és la mar
i el meu amor com ella és tan profund;
com més et dono, tinc encara més;
donar i tenir són infinits en mi!
Sento soroll; amor volgut, adéu!
(La DIDA crida des de dins la casa)
Dida, ja vinc! Sigues fidel,
dolç Montagú, i espera't, que ja torno. (Surt)
ROMEO. - Oh, beneïda nit, oh beneïda,
tinc por, perquè és de nit, que tot no sigui
un somni, massa delicadament
afalagant per ser de veritat.
JULIETAreapareix a la finestra
JULIETA.- Tres mots, Romeo, i bona nit encara!
Si l'amor que t'inclina és honorable
i et proposes casar-te, demà envia'm
una paraula per una persona
que jo t'adreçaré, dient-me l'hora
que vols celebrar el ritu. I als teus peus
tindràs els meus destins, i he de seguir-te
enllà del món, amo i senyor, per sempre.
DIDA.- Senyoreta!
JULIETA.- Ja vinc! Mes, si no és pur
el pensament que portes, et conjuro ...
DIDA.- Senyoreta!
JULIETA.- Ja vinc, va de seguida-
... que paris de seguir-me, i que em deixis
amb el meu dol. Demà vull enviar-te ...
ROMEO. - Així em prosperi l'ànima ...
JULIETA.- I mil vegades bona nit! (Surt.)
ROMEO. - I pèssima
mil cops perquè la teva llum hi manca!
L'amor segueix l'amor
com els estudiants fugen dels llibres;
l'amor deixa l'amor
amb la tristor del noi que va a l'escola.
JULIETA torna
JULIETA.- Pst! Romeo! Tingués el brill d'un falconer
per fer venir aquest fi encascavellat!
L'esclavitud està una mica ronca
i té de parlar baix; no fos així,
jo forçaria la caverna d'Eco,
i faria la seva llengua aèria
més ronca que la meva, repetint
el nom del meu Romeo!
ROMEO. - La meva ànima
em crida pel meu nom. Quin so més dolç
de plata fa la llengua dels amants
a la nit, com si fos la més suau
musica que escoltar pugui una orella.
JULIETA. - Romeo!
ROMEO. - ¿Què, amor meu?
JULIETA. - Demà, ¿a quina hora
puc enviar-te el missatger?
ROMEO. - A les nou.
JULIETA. - No faltaré; sembla vint anys d'espera!
Ja no recordo per què jo et cridava! ...
ROMEO. - Deixa que em quedi fins que te'n recordis.
JULIETA. - Ho oblidaria per estar-me sempre
recordant com em plau ta companyia.
ROMEO. - Restaré perquè vagis oblidant,
i oblidis tota llar fora d'aquesta.
JULIETA. - S'acosta l'alba i jo desitjaria
tenir-te lluny, però no pas més lluny
que l'ocell que una noia enjogassada
es plau de fer saltironar una mica
enllà dels dits i, com un presoner
entre la malla, cap a si l'estira
amb el fil que el subjecta, enamorada,
i gelosa, per 'xò, de veure'l lliure.
ROMEO. - El teu ocell voldria ser!
JULIETA. - Així ho fossis!
Però potser que et mataria a festes.
Bona nit! Bona nit! El comiat
m'és dolçament penós, perquè et diria
jo «bona nit» fins que arribés el dia. (Surt.)
ROMEO.- La son sobre els teus ulls, sobre el teu pit, la pau,
fos jo son i fos pau per repòs tan suau!
D'aquí vaig a la cella del meu pare confés
per demanar-li ajuda i dir el meu goig quin és. (Surt.)
(Traducció de Josep Maria de Sagarra)
Page updated
Report abuse