Valor Sense la terra promesa

Enric Valor, Sense la terra promesa. Tàndem Edicions (fragments)

L’enterrament de dona Berta

El mes d'agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d'aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l'hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l'aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s'exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià —on no faltaven les sacerdotesses—, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de cançons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluentes tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L'estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d'aquest món aquella dama capritxosa que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra —masos, boscos, cases—. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de la vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix —i fins i tot secretament amava— com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

L'enterrament havia de tenir lloc l'endemà a mitjan matí, és clar, en hora propícia per a la penosa desfilada de captaires per ciris i almoines, per a commoure la vila, tradicional i envellida en bona part, amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia. Don Blai el notari i els marmessors del testament s'havien reunit en l'acte i havien assabentat els parents més pròxims dels desigs de la senyora quant a les exèquies i la inhumació, sobre les quals coses tenien clars i terminants encàrrecs de dona Berta de molts mesos en arrere. La lectura del testament podria diferir-se uns dies encara.

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d'aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió ben fresca, ben prop d'aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora el taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l'administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d'allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.

L'endemà, vora les onze, començaren a arribar a la plaça, davant casa dona Berta, curiosos de tot el poble, i entre ells s'obrien pas cap al portal els mitgers, arrendataris, els jornalers fixos de la senyora, els fusters, ferrers i altres menestrals que havien servit els seus milenars d'encàrrecs i capritxos… mentre que dins la casa brunzia una remor de converses apagades pel respecte. De sobte, es presentà un escolanet detonantment abillat, que havia pogut arribar amb prou feina a la sala mortuòria, i va fer una raó al vell administrador («procurador» segons la terminologia local), el qual la transmeté als nebots i al coronel, que voltaven la caixa. Al poc vap sonar drangs dramàticament repetits, uns drangs tenebrosos que reclamaven la presa sotil i amortallada dins un tristíssim hàbit del Carme, aquelles despulles que es feien més i més insignificants d'hora en hora, camí ja d'un segur oblit i d'una conversió ràpida en impalpable pols d'eternitat.

Tot d'una, es va organitzar el seguici: uns fadrinots vigorosos, colrats pel sol de les masades, endiumenjats amb les bruses negres, alçaren la caixa ja closa, que no els pesava una voliana; els parents principals, al darrere, formaren, ja fora a la plaça, el dol brillant que l'acompanyaria a l'església i després al cementeri, no gaire llunyà, bastit damunt unes llomes seques i pedregoses. El coronel lluïa la seua decadent figura, sempre elevada i distingida, dins el seu uniforme d'una indubtable elegància historiada i evocadora. Pertot, esbalaint les ànimes vilatanes senzilles, cavallers endolats amb elegància, de guants i levita, amb els barrets forts que tiraven llums en les seues mans. Moltes dones de la plebs sentien un gaudi especial que els feia esbarrallar els ulls admirativament, mentre que els homes plans, menestrals en la seua majoria i també alguns terrassans, sentien com una confusa complaença davant la grandea que encara alejava en el seu poble, com si se'n trobassen protegits. Un altre grupet, petit, de parats de la Casa del Poble, s'ho miraven tot amb gests de desaprovació.

El sol, en el dia ponentós i límpid, cremava sense pietat homes, plantes i pedres i lluïa encegadorament a les blanques façanes. Molta gent no havia pogut deixar la treballosa feina de la batuda, imperiosa i inajornable; i amb una persistència atabaladora, continuaven dringant els collerons guarnits de cascavells, els trills, les ferradures, a les eres pròximes, amb un soroll que arribava a tots els carrers només com una persistent remor; de dalt del campanar, enlairat i massís, tot de pedra rosegada i daurada per la intempèrie secular, s'estimbaven titubejants les campanades d'un mig vol peresós; encens i olor de cera s'escampaven per la plaça i el carrer Major i al davant de l'església; dins el temple, portes obertes, la missa de cos present ressonava com una fresca harmonia evasiva i consoladora; els pobres oprimien els brandons amb les mans suades i es tocaven de tant en tant la duresa del duro dins les butxaques míseres; volaven els coloms enlluernadorament per un cel impiadós, paganíssim, que es reia de la mort, que es menjava les batallades fúnebres i les transformava en unes vibracions esmorteïdes i tremoloses, en una dolça rialla de vida.

(pàgs. 1-4)

Cassana

Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'altres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma.

La vida de la comarca, que restava fora de les rutes de gran trànsit, era una vida pròpia, una vida en certa manera a part, com la d'un petit principat independent. Quatre grans famílies —grans per a la modèstia del país— s'hi havien establit feia segles, quan s'esdevingué la Reconquesta, i s'hi havien aguantat fins els temps actuals, amos de la terra, de les muntanyes, de les aigües, dels boscs… És clar que havien perdut l'embranzida medieval, i n'hi havia ja de lliberals que tractaven bé la gent i eren generosos, generalment mals administradors, desinteressats i socialment caritatius; però en quedaven també de conservadors, intransigents i durs envers les noves ideologies i per als jornalers, els jornals i les jornades de sol a sol. El anys no passen debades, i, bé que esmorteïdes, les convulsions del segle XIX havien penetrat també a la comarca a través dels seus colls dificultosos, i els ecos dels conflictes socials que s'accentuaven a la primeria del XX, no eren completament aliens al terreny, encara marcadament patriarcal. La gent treballadora, per la seua mateixa pobresa i els aturs més o menys estacionals, nodria corrents migratoris a la sega d'Aragó i les dues Castelles, a Catalunya i especialment al Rosselló i les terres occitanes. D'aquestes darreres precisament, era d'on duien idees noves sobre la política i la necessitat d'una profunda renovació dels esquemes tradicionals del treball i de la propietat. El poble, tocant a la política i els problemes socials, a poc a poc anava fent-se més conscient, per bé que d'una forma incipient i lenta, puix que l'analfabetisme hi era encara la moneda corrent i les ments romanien enterbolides dins un semifeudalisme esterilitzador i un caciquisme endèmic no remeiat pel torn artificiós de conservadors i lliberals que s'imposava des de Madrid. El senyoriu olorava uns aires de transformació que no volia comprendre i que no li feien gens de gràcia: intranquil, doncs, deixava de banda algunes vegades els rancors que es derivaven de les lluites fratricides, tenebroses, encara que habitualment incruentes en els temps moderns, per les herències, i s'unia i es relacionava més estretament en aquelles qüestions fonamentals en què es jugava la seua supervivència de classe.

Tot allò, juntament amb un moderat afany de modernitat i democratització en molts dels seus membres de mentalitat més oberta, donà com a resultat un auge extraordinari en la vida de l'antiga institució cassanenca del Casino de Propietarios, fundat pels conservadors de l'anterior generació durant el curt regnat d'Amadeu de Savoia, precisament l'any de la caiguda del ministeri de Ruiz Zorrilla, o siga, el 1871. Estava instal·lat en un edifici antic de regular conservació situat a mitjan poble, en una plaça triangulada un dels costats de la qual constituïa, adossat a un pany de cases independents que arribava pel nord a una altra placeta un poc més elevada. Tenia un vast saló cafè prou ben decorat, una dependència per a billars, un piano, dues grosses estufes de llenya per als durs hiverns del país, un taulell ample i llarg, ben muntat, amb dues aixetes per a servir la cervesa, un prestatge al darrere vistosament proveït de licors embotellats, i una porteta al costat d'aquest que donava a una cuina interior, on hi havia piques, estris diversos, barrilets, la gran cafetera i una segona porteta que menava als serveis indispensables, en un patiet trist.

A primeries, quan era un cercle privat de la senyoralla i els seus incondicionals, havia costat molt de crear l'hàbit o costum d'anar a passar-hi l'estona o a relacionar-s'hi fructuosament; però, de mica en mica, quedà ben palès que era una institució necessària, i al capdavall resultà freqüentadíssima. Allí hi hagué uns anys de notòria efervescència més o menys patriotera a propòsit de la guerra de Cuba, on no faltaren altercats i fins algun crit de «Visca Cuba lliure», que de tot hi va haver. Després de la desfeta del 98, pocs eren els senyors vells o madurs que no hi anaven a la migdiada a canviar impressions sobre els problemes del poble o sobre la política general i, és clar, a assaborir el cafè tan aromàtic que els feia Romuald el casiner; d'altres s'hi atansaven devers mitjan vesprada, i, des d'allà, si feia bo, anaven a la carretera o camí ample de la llunyana ciutat de la costa a fer les tres mil passes com els patricis romans. Aquesta carretera era una via blanca i una mica polsosa, marcada de carrilades, voretada de nogueres frondoses i poc transitada de vehicles —algun carro de llaurança, alguna tartana que anava o venia als masos com un gros caragol, i els dos passos diaris de la diligència—. A poca nit, solien comparèixer pel Casino joves desenfeinats, que mai no en manquen als pobles i que venien a parlar de dones, o a organitzar rolls o balls o excursions, i també a fer bones i sorolloses partides de billar. El Casino continuava essent una societat; però, per no ser nombrosa la classe alta de Cassana, per la força dels corrents dels temps —aquella commoció espiritual que havia estat entrar ni més ni menys que en el segle xx— i davant la necessitat de poder donar vida al conserge o casiner i la seua jove família, s'havia obert del tot la mà, i la classe mitjana —i menys que mitjana— començà a tenir-hi accés en un pla d'igualtat amb els senyors, bé que en les tertúlies predominàs l'afinitat de classes.

Després de dinar, amb tota la gent treballadora al camp o als quatre tallers artesans de la vila, Cassana era, durant gran part de l'any, un poble desert, tristot. Llavors, en aquella plaça triangular i la zona que la voltava, feia una nota de contrast que proporcionava una certa alegria, la bonior, el soroll del Casino, amb les tauletes voltades de prohoms carregats de blasons menors, o de llauradors rics —antics arrendataris i mitgers— colrats i seriosos, vestits encara amb les bruses negres i sedoses de la classe camperola distingida, cofats amb gorres de visera, els quals constituïen així com les petites corts una mica aduladores dels descendents de les famílies fortes de la Reconquesta. Fins i tot, a les tertúlies, hi solia haver alguns mestres d'oficis lliures —artesans honrats i encara més aduladors— com els ferrers, prestigiosos i musculats; els fusters, orgullosos de les seues habilitats i fins virtuosismes; els amos de tendes i botigues; els boters, importants en un país on predominava la vinificació. No hi mancava la distingida classe dels funcionaris: del Jutjat, de l'Ajuntament, el notari, els dos mestres, l'apotecari… tots ells, com el metge (força especial, única i independent), sòlidament instal·lats en el seus coneixements concrets i útils i fins indispensables per a la comunitat. Entre tots, en fi, una bona societat vilatana, organitzada, coherent, tan característica d'aquells temps de l'albada d'una certa democràcia, la qual societat es dedicava pertot arreu, a part dels privats de cadascú, a l'ofici humaníssim de la curiositat, la discussió superficial dels temes polítics del moment, al repàs de les novetats locals i, per part d'alguns vertaderament interessats pels problemes del món, a la lectura dels pocs diaris que arribaven de la llunyana capital de l'Estat o de la ciutat pròxima. Afegiu-hi interminables xarrades sobre l'agricultura, els preus i els lleugers avanços tècnics per al millorament de les collites, menyspreats generalment pels llauradors, sempre apegats a la tradició i a la rutina.

(pàgs. 29-32)

La vaga

L'oratge ja havia pres a les terres altes aquells tons moradencs, aquells vels transparents i grisos que embolcallaven de misteri les belles muntanyes de la vall; el raïm era quasi madur rere un estiu fort i de poques pluges, i la seua classe més conreada a Cassana, el monastrell, llevava uns pomells apinyats, com a pilots de perles molt grosses d'una coloració tirant a blau fosc. Feia goig veure aquells raïms penjant davall les sarmentades ufanoses en les filades interminables, com una pagana incitació a tots els excessos d'alegries i mosts que es poden fer a honor de Venus i de Bacus. El sol, encara vigorós, semblava llançar les darreres fortes cremallades a l'acostar-se l'hivern, i besava cada dia, tot enamorat, els mils de milenars o milions de raïms quan els núvols panxuts i violacis el deixaven, i recalfava la pell fina i debilitada dels grans i els feia més vulnerables als atacs de les vespes, nombrosíssimes, que fiblaven ansioses i malèfiques el nèctar ja en saó.

Al poble i als masos, tot estava a punt per a començar: els cellers, rentats i olorosos de lleixiu; els tonells, ensofrats i amb les dogues i els fons ben ajustats pels cèrcols; els carros, amb les rodes greixades; les mules, engordides de bon ordi. I llavors, un bon matí, tot va quedar en suspens: foren pocs els jornalers que sortiren al camp al rompre el dia, i a les deu del matí hi havia un milenar d'homes omplint en bona part la plaça de l'Ajuntament des de la replaceta contigua de la font, gorres de visera al cap, abillats amb l'«honrada brusa» (aquesta designació era l'amoreta que els llançaven els fundadors del Sindicat Catòlic per endolcir-los), calçats amb blanques espardenyes catalanes, que apareixien grisenques de la vellesa i amb les soles de cànem endurides de petjar camins humits del ros de les matinades.

L'ordre de vaga s'havia distribuït abans a la Casa del Poble, i afectava totes les valls de les muntanyes meridionals valencianes, on quedava desfermada per fi la lluita, de moment incruenta, per a una millor vida per als treballadors. Rabassa, ara treballant per son compte, havia deixat tanmateix de fer llenya i s'havia sumat als seus companys en aquella prova de força bastant tímida, mentre que Nicolau Banyuls havia abandonat les seues rutes pintoresques i pedagògiques per serres i camps i formava part del petit comitè de vaga que s'havia constituït democràticament. Quant a Toni, ja se sap, el compliment del seu deure moral envers els companyons li havia costat una escena borrascosa amb Roseta, que l'acusà en termes de molt poca mansuetud cristiana de ser un boig i l'assassí dels seus fills.

Rafel Olcina va ser avisat i informat de tot pels seus fidels, ja abans que s'hagués alçat de desdejunar. I d'acord amb el seu temperament, es decidí a no eixir de casa (màxima seguretat) per no exposar-se al perill de ser agredit de paraula, o d'obra (açò, és de veres que no ho considerava gens probable), per algun exaltat d'aquells centenars i centenars de jornalers «a qui donava a menjar» (i no al revés) i que eren capaços, per desagraïment i per enverinament de doctrines dissolvents i falses, de regirar-se contra el qui els protegia un any rere l'altre llevant-los només un quinzet diari de jornal, que ells «bé podien sacrificar en l'ara de la seguretat absoluta» que els brindava.

Però també estava decidit a muntar el quarter general allí en el despatx de sa casa, amb la mansió custodiada per quatre gossos fidels armats de caravines Remington, i poder fer front amb eficàcia i comoditat a les adverses circumstàncies.

(pàgs. 266-267)

Un dia de cacera a la Foia Roja

Albert va emprendre la senda que travessava un bon tret de terres de conreu per a menar a la font. A l'arribar a un mallol extens plantat dels diners de la darrera hipoteca i que s'estenia fins a la falda de la muntanya, deixà la senda, es despenjà l'arma, prèviament carregada, i va continuar fent camí pel mig de les filades de ceps. Aquests apareixien pomposos, amb bona sarmentada per a ser encara de mallol, i entre els pàmpols els lluïen raïmets en agràs, de granets verdíssims, redons com a petites perles. A la Foia Roja, les nits, fins al cor de l'estiu, eren molt fresques i el raïm arribava a madurar al mes d'octubre, quan ja els pàmpols morien en una apoteosi de morats amb reflexos d'ors vells.

Pensava Albert que per allí podria saltar-li alguna perdiu i fins alguna llebre; però no hi parava l'atenció deguda, sinó que barrinava de tant en tant sobre la pèrdua d'aquella fortuna immensa que se'ls havia escapat de dins les mans. Efectivament: en un d'aquells moments de distracció, va sonar bruscament el vol d'unes quatre o cinc perdius, com uns ressorts desparats per una mà misteriosa, i el van agafar ben de sorpresa. Així i tot, els tirà, però per tirar, ja massa lluny de l'abast mortífer del tret. «Quina llàstima!». S'aturà a tornar a carregar i es girà a contemplar de lluny, com si se n'acomiadàs, aquella casa on havia transcorregut bona part de la seua existència, on, davant la natura, feia molts anys, la seua ànima verge havia experimentat aquella indefinible sensació que torna la ment de l'home trenta mil anys en arrere. Sí, ell, allí, havia viscut aquella comunió màgica amb la realitat misteriosa de l'univers, com quan l'home no era home encara i el pensament no li havia fet crear un món racional o mític que l'aïlla cada vegada més de la riquesa eterna i variadíssima de la vida, aqueix tresor que sols es lliura a una intuïció primitiva i poderosa. Ara contemplava l'edifici del mas, que, amb les seues teulades àrabs rogenques i negroses, ofrenava una visió de rústega bellesa entre l'arbreda frondosa; mirava amb uns ulls nostàlgics —ell tan poc avesat per temperament a la malenconia i a la tristesa de la resignació— aquella clotada partida per una rambla poc pregona vorejada de canyar i pavimentada de còdols i ramblís on creixien algunes botges; recorria amb vista ansiosa i intens sentiment de possessió, els tossal que rodejaven la riallera partida, els pujols propers negrejants de carrasques, les pròximes plantacions d'oliveres i ametlers esparsos, els penyals alterosos, les raconades obagues, els barrancusseus conegudíssims com els secrets del cos de la dona pròpia... tot allò tan trescat i estimat per ell en els millors anys; tot allò que se li havia encastat en l'esperit i en la carn com la veu de la mare.

Obligadament, recordà que la hipoteca vencia l'any vinent a l'octubre. Era el final d'un ajornament de dos anys concedit a contracor per aquells freds funcionaris del Banc estatal. Segons havien redolat els esdeveniments, havia de reconèixer que era ben problemàtic evitar aquell gran escull i salvar el sentimental tresor. I així, es deixava posseir per una ira profunda acompanyada d'una amarguesa que debades procurava refusar. ¡Aquella terra era d'ell, com la seua família, com els seus llinatges! Es veia arrancant quadrets i retrats de les parets de la casa de la Foia com anys arrere els ocorregué amb les Gatoses. Ací fóra més dolorós encara, perquè, tàcitament, aquest mas havia estat declarat la residència d'elecció dels seus pares, i hi havia hagut un tràfec molt més íntim i assidu, una major acumulació, que en el mas muntanyenc i aïllat.

En el silenci del matí dens de solitud i calma, Albert va sentír brollar la seua pròpia veu:

—Si tot açò es perd, si així es trenca bruscament el nostre modo de viure, si se’m queden sense recolzament tants sentiments i records, el culpable no se’n riurà de gust.

(pàgs. 151-153)

Història de Mansgrosses

Un cas que recordaven del jutge don Gregori era el d'un pastor taciturn, un home de vida simplicíssima, humil, amagada. Ell era un tipus d'aqueixos tan curiosos i rars, que potser ni els mateixos antropòlegs i biòlegs poden explicar satisfactòriament. Es tractava d'un exemplar humà que semblava retrocedir en complexió, i un poc en intelligència, no vers Cromagnon, per la seua estatura, sinó vers Neanderthal. Era de mitjana alçada, extraordinàriament ample de muscles, que s'estenien una mica endoblegats cap avant en uns braços fortíssims acabats en unes mans còncaves, enormes, peludes, ferries; tenia les cames curtes i molt refetes, la cara un poc aplatada del front, el nas rom, les orelles desproporcionadament curtes, les celles espesses, els ulls redons i petits, grisencs, de mirada fosca però no hostil… A més, era calçat, barbat, pelut i d'un color que més aïnes tirava a roig. Es deia Baltasar, però tothom li deia Mansgrosses. Era casat d'uns anys amb una dona com una altra: en realitat una camperola rústega com ell, però no del tot exempta d'un cert atractiu. Es tractava, doncs, de l'aplicació de la dita popular que «cada olleta té la seua tapadoreta». Tenien dos fills petits, revinguts i bastant boniquets. Baltasar treballava de pastor a jornal; cada dia eixia del corral d'Eduard Amorós amb un ramat de més de cent cabres i un peüll d'ovelles, camí de la serra, amb berena per tot el dia. La seua vida era d'una feixuga regularitat, tanmateix grata per al seu modo de ser. Havia de fer molt mal oratge perquè Mansgrosses no passàs pel camí de les Eres a cercar l'assagador que el menava al vedat d'Amorós a pasturar el ramat. Després hi havia el treball del tancat cobert i descobert: l'atenció de les cabres i ovelles parides i dels nadons, donar recapte els dies rúfols impossibles de pluja o de neu… Baltasar era un home que quasi no parlava amb ningú, però que no refusava un «bon dia, germà» en la solitud del camp, contestat amb la seua veu ronca, d'una severitat inconscient. Ell, a la seua feina, a complir amb l'amo, a preocupar-se aferrissadament dels animals al seu càrrec, amb els quals s'entenia molt bé amb veus onomatopeiques i, quan calia, amb esclafits de fona. Lliurat plenament, quasi amb passió, a la seua professió rústica i muntanyarda, coneixia individualment cadascun dels seus animals majors i els cridava pel seu nom: «la minsa», «l'esquitosa», «la rebel», «la rosega-soques», «l'amorosa», «el boc pare», «el mardà de la Penya»… Sempre en solitud, a Baltasar la gent li imposava una mica; ell es trobava maldestre per a conversar àgilment i sentia un desfici incoercible davant els homes garlaires i ocurrents i faceciosos, que podien ben fàcilment embolicar- lo a paraules.

Tanmateix, fent un esforç que trencava molts diumenges els seus hàbits de reserva i retraïment, cedia a una afecció, potser l'única fora de la seua feina: veure jugar a bol·la, al llançament subjecte a regles molt precises de pesants esferes de ferro a martell. Allò es feia per les engires del poble, al camí que pujava serpejant cap a la terra de Jeroni el pedrapiquer. Aquell camí, a amples revolts, petits trossos plans, desigualtats, constituïa un camp magnífic, un cós perfecte, per als afectats a aquell viril esport, on es creuaven cada diumenge fortes travesses en apassionades competicions o porfídies. Baltasar, com sol ocórrer a tots els homes forts, sentia un gran plaer de veure fer coses esforçades, ací els grans trets de bol·la que engegaven alguns homes granats i també molts de fadrins, tots de cames i braços excepcionalment àgils i vigorosos. Era allò vertaderament una competició molt homenívola de braó i habilitat, que arribava a entusiasmar fins i tot com a espectacle. ¿I què direm si, damunt, hi havia el gran estímul de les travesses?

Si no hagués estat per aquella afecció, la vida de Mansgrosses hauria resultat d'un tedi irresistible fins per a una mentalitat com la d'ell: menjar, el cast amor matrimonial, veure els fills en tornar del treball a les nits, anar a missa quan pertocava —això sí, la missa, una cosa gran, una cosa misteriosa de lluïssors daurades i paraules estranyament significatives (Oremus!, Pater nostert. Ite, missa est!)—, anar a donar comptes a don Eduard, aquell senyor tan fi, que el tractava tan bé sempre… Cada dilluns, després d'un descans no gens complet, una altra vegada a l'amplor grata de la campanya, als silencis o les remoretes de la serra, a l'olor del timó, el romaní i la resina, a la cançó discordant i avellutada dels bels d'ovelles i cabres i anyells i cabrits; a veure, sense adonar-se'n, les penyes blavoses, les llunyanies de somni, la verdor dels boscs, a oir el ressò d'alguna ignota campana vingut en les ales de la brisa des de campanars remots. ¡Monotonia; felicitat inconscient; la seua vida, sí, que s'il·luminava com de llampecs tardans en aquella contemplació dominical del joc de la bol·la!

Els diumenges —com qui beu un xampany torbador i imprescindible, com una droga—, hala, al camí ample de les revoltes sorprenents, com fetes a posta per posar a prova la sagacitat dels tiradors, el seu sentit del càlcul, la seua habilitat d'atletes. ¡Allà va la bol·la, rabent, fèrriament colpejadora al principi, capritxosa després, indecisa per fi cercant el bolitx quasi invisible darrere un petit cantal polsós! I Baltasar a gaudir, i també a sofrir, de moltes maneres: amb el sofriment natural de l'afecció a l'esport, aqueix sofriment que es resol en un plaer a vegades amaritjós, però sempre excitant; també amb el nerviosisme que li produïa la presència de les colles masculines pobletanes. Hi havia molta gent jove i alguns casats que tenien la llengua prompta, llarga, graciosa, en dites, verbes, acudits i xanxes més o menys feridores en una esgrima alegre que rara volta degenerava en una escomesa a punyades. Allò l'admirava i el mortificava. Qui fos com ells! Ell, si era interpel·lat, tardava a respondre: un mot o dos, adequats, això sí, trets amb llevataps i pronunciats com una sentència; però eixuts, sense imaginació, sense matisos.

—¿Com demanares compromís a la que avui és la teua dona? —li va bromejar u un dia, un amic de xicons, si així podia dir-se, puix Mansgrosses no havia tingut ni tenia pròpiament amics… ni enemics, creia ell.

«Li ho degué demanar ella», pensaren divertits alguns.

Un dia van morir els sogres de Baltasar —la sogra primer, el sogre un parell de mesos mes tard.

—Tasar —va dir-li la dona—, ara que han mort els pares, per què no ens mudem a la caseta del carrer de la Penya, que ja és nostra? És gran; els xiquets hi tindran més eixample.

—Bé.

Ells vivien en una dependència de l'hort de don Eduard Amorós. Es van mudar de casa. I llavors sí que va fer Mansgrosses un enemic, és clar que no gens per la seua culpa. Un enemic per davall-davall. Es tractava del veí d'enfront de cals sogres, també casat, una mica més jove que ell, no gaire: pels volts de la quarantena ratllaven tots dos. Es coneixien d'abans, com tots els del poble, però mai no s'havien fet. El carrer de la Penya era de pobres, silenciós, desventat, estès a la part alta de les faldes del turó del castell, mirant a tramuntana. Era inevitable que s'hi relacionassen llavors, vulgues no vulgues.

—Bon dia!

—Bon dia!

—Anem a fer llenya.

—Bo.

O:

—Què, avui a la pastura?

—L'obligació!

Les dones:

—Has anat a la plaça?

—Encara no. Els xicons estan avui més feixucs!…

—Saps què et dic? Que tot puja!

—Estem perdudes… La saladura sobretot, ¡el consol dels pobres!

—Ja no t'hi pots acostar.

El veí es deia Guerau i de malnom Júlia, com la família dels cèsars fills d'Ascani i néts d'Eneas. Era el pol oposat al simiesc Mansgrosses: alt, espigat, àgil d'imaginació i de membres, parlador, mordaç… i molt femeller. Aquest rebrot de la família Júlia veia un dia i un altre dia la nova veïna, Adelaida la de Baltasar, una dona bruna, molt bruna, quasi negra semblava als estius, és a dir, en temps de batuda que la rostia el sol quan es llogava a jornal. Per tenir la pell tan fosca, ella ara es veia més lletja que les altres, i, tanmateix, sense ser ni lletja ni bonica i de veres una mica basta, seguia servant l'atractiu que corresponia als seus anys de dona sana i apta per a la maternitat. Guerau l'aguaitava quan ella agranava el carrer: la seua cintura fina com un bell coll d'àmfora, els seus malucs arredonits, perfectes, els seus moviments d'una certa gràcia no gens estudiada. I a poc a poc arribà que no podia resistir la idea que la veïna es lliuràs a aquell ésser que Guerau trobava en el límit indefinible de l'home primitiu i el simi superior. (Ell s'ho expressava, és clar, en termes més rudimentaris.) A poc a poc, allò se li va transformar en una mena d'obsessió, i fins i tot començà a trobar que la dona pròpia l'interessava i l'atreia cada volta menys. Moltes vegades, ell, llenyater, quasi un petit traficant en llenyes i carbó, tornava a sa casa abans d'hora de vespre, potser amb la fosca intenció de presenciar l'arribada d"«aquell goril·la» de Baltasar. Un morbós instint movia Guerau a mortificar-se imaginant-se escenes d'una obscenitat brutal que li produïen una excitació inconfessable, un desig de violència, un vel de sang que li ennuvolava el seny. De sa casa estant, caigudes sobre el carrereu les primeres tenebres, sentia les petjades de Mansgrosses, lentes, pesants, que retronaven sinistrament en el silenci angoixant d'aquell extrem de poble.

—Ara ve ell! —es deia ronc, amb un sentiment irracional d'odi fins i tot per Adelaida.

Un dia Guerau no va eixir al camp on estava tallant feia ja dies unes grosses carrasques, propietat d'Olcina, que s'havia quedat a les primeres pujades de la serra, en el camí del Grau. La dona d'ell, Vicenta, després de dinar i fer l'escurada, havia agafat un cabàs de roba i se n'havia anat a fer la bugada al llavador públic, a l'altra banda de la vila, de la part de les hortes. Guerau va guaitar la porta de Baltasar. Els xiquets d'un i altre matrimoni eren a escola o a la dula. Llavors el llenyater va traure el cap per la seua porta; el carrer, ple de sol en la forta migjornada d'estiu, era solitari; un gos coniller, estirat i somnolent damunt la vorera, era l'únic testimoni de la seua eixida. El llenyater avançà a pas de fel·lí —set o vuit passes—, espentà la porta de Baltasar, entrà en la casa i digué:

—Adelaida!

Ella no era a l'entradeta sinó per dins. Tota estranyada, isqué a veure qui era; no havia conegut la veu.

—Ah, és voste?

Se la veia perplexa. Guerau estava com boig; la va abordar amb paraules incoherents:

—Açò s'ha d'acabar… No ho puc resistir! ¡Donar-te a un home així, a un animal, una dona bonica!

Va pegar un crit.

Adelaida es quedà erta de por i de sorpresa.

—Això a quin cap trau! —va tenir ànim de dir tanmateix—. Vergonya havia de donar-li…

—Tu necessites un home —continuà ell, ronc, eixint-se-li'n els ulls. Cridà encara que poguessen oir-lo del carrer: —Un home com Déu mana! Adelaida, ¡em dones ois, bruta, salvatge!

A ella se li segaren les cames, de la tremolor; es va asseure en una cadira. Volia potser demanar socors; però no li sortia cap paraula, ni tan sols la decisió de dir-ne. Era com l'ocell magnetitzat per la serp? Aquest pensament va creuar la ment de Guerau. Es va encendre en ell un desig urgent, violentíssim. L'arrossegaria a una cambra i… Res d'això tanmateix no ocorregué. Es va sentir prop de la porta el dring d'uns picarols, i una veu d'home: d'un vell que treia un curt peüll de moltons a pasturar. I allò va fer caure a bocins l'embruixament. Guerau va aconseguir dominar-se. Quina bogeria anava a fer? S'acostà a la porta, l'obrí i tornà a casa seua tremolant-li les mandíbules, amb el cervell encara torbat.

Baltasar, a la nit, va veure la muller groga i pensarosa. «Les dones!», es digué sumàriament, i no en féu més cabal. L'endemà ella apareixia completament tranquil·la, fins semblava una mica contenta; cantussejava i tot quan ell, de bon matí, eixia cap al corral d'Amorós. Era el seu modo d'evitar sospites i un encontre greu.

Adelaida, d'aquell dia en avant, vivia en una estranya torbació d'esperit, amb por d'ella mateixa. Es posà a mirar el seu home amb uns altres ulls, tal vegada fent, sense confessar-s'ho, detallades comparacions entre Baltasar i aquell llenyater deseixit, agosarat, també baronívol, molt més agraciat que el seu marit i xardorosament desitjós del seu cos. ¿No era ella tan negra per ventura com es pensava? Tanmateix, es mantenia ferma en l'amor al pare dels seus fills. Sabia de la dolcesa de cor d'aquell goril·la silenciós que la volia amb rústica delicadesa, amb uns miraments inimaginables mesclats amb les manifestacions d'un instint groller i primitiu. Adelaida, després de la torbadora i abrupta visita de Guerau de Júlia, de què servava el secret, guaitava a voltes l'home seu com si no l'hagués vist mai: el seu pit peludíssim, els seus braços tan llargs que li tocaven els genolls, els seus ulls redonets i pròxims, la boca ampla, prominent i de llavis prims. ¿Com s'hi havia casat? I quan? Per sort, allò era l'escomesa passatgera d'una veu molesta i fonda. S'ho llevava del pensament amb un sacseig de cap, com si el pensament dolent fos un abriüll que se li hagués enganxat als cabells negres i espessos.

Un complex temor la dominava constantment. Ja no deixava mai la porta junta com totes les seus veïnes feien en eixir de casa; quan n'era dins, tenia el pestell passat, cosa que abans no feia i que començava a cridar l'atenció de les curioses; si se n'anava al llavador o a birbar o entrecavar a les hortes, tancava amb el pany i s'emportava la clau dins la butxaca, contra el patriarcal costum general de deixar-la al pany, ben visible. ¿I si en tomar es trobava dins casa, esperant-la amagat, Guerau de Júlia? Ella què hauria fet?

—No, no; jo estime Tasar, me l'estime molt: és bo, molt bo; és el pare dels meus fills, el pare dels meus fills… I jo sóc honrada. Més que moltes!

S'ho deia a mitja veu mentre agranava o escurava o feia els llits. I així semblava com un manament de compliment forçós. Els xiquets, anant-se'n, tornant, entrant, eixint, jugant, barallant- se, la distreien, l'alleujaven. Així i tot, una nit va somiar en Guerau. No era un somni eròtic sinó angoixós; se li oprimia el pit; li durà bastant. Per fi, pegà una respirada fonda i es va despertar esparverada. Notà al seu costat l'alè tranquil de Baltasar i sentí una immensa alegria.

Els consegüents esdeveniments no trigaren a ocórrer. Guerau de Júlia, com un trastocat sadollat de ràbia, concorregué cada diumenge a la partida de bol·la, on no solia anar quasi mai, però és que ara sabia que Mansgrosses hi anava moltes vegades: Allà es va dedicar, ell ocurrent i malèvol, a mortificar més o menys descaradament el pastor.

—Què tu no hi jugues?

Baltasar no hi havia jugat mai; no s'hi atrevia, ni feia cap travessa. La seua glòria interior era mirar el joc, seguir les bol·lades, gaudir de l'espectacle de l'esport que tant admirava. Ell no ho hauria fet malament, cas de jugar-hi: tenia un braç fortament exercitat, com tots els pastors. Potser hauria guanyat moltes partides amb la seua força hercúlia. Però li ho interdia una vergonya profunda.

—No, no hi sé jugar.

—Què saps? —es riatxava el llenyater.

—Eh! —va respondre tot curt.

Guerau, enmig d'un pilot d'homes que els escoltaven mentre que miraven la partida, parlava amb insolència; Baltasar seguia callat. Alguns homes de senderi s'esforçaven per distraure el llenyater:

—Guerau de Júlia, mira, mira ara quina bol·lada!

Però aquest continuava acarnissant-se:

—Tu portes molt travessat?

I coses per un estil.

S'acabava la partida; se n'anava Guerau; Baltasar també tot taciturn, amb la pell de l'esperit una mica rebregada. Un altre diumenge, igual. I un altre, i un altre. Quan es trobaven al carrer de la Penya tots dos veïns i el pastor sentia el «bon dia» burleta de Guerau, ell responia amb un gruny. No tenia ganes de romanços. Però la cosa no passava d'allò. Era ja a darreries d'estiu; allà enmig del joc, en la bellesa de la vesprada clara, entre la rebolica expectant de gent partidària de la verba i fins de la taina malèvola, que sempre n'hi ha, molts ja començaven a gaudir una altra volta de les gràcies ofensives de Guerau i de la curtedat de paraula de Mansgrosses.

—Avui has de jugar! —feia el llenyater—. Per a què vols aqueixos braços de mona?

—Calla! —va arribar a dir Baltasar.

I li pujà a la cara com una flama.

Guerau va riure:

—Ah, ja sé per a què els vols.

Va intervenir un altre, sorneguer:

—Xe, Júlia, tu ho saps tot!

—I Tasar es veu que no sap res.

—Calla, Guerau —feia de baix en baix Mansgrosses.

—Sabeu per a què els vol, els braços de mona? Per a abraçar l'Adelaida. Ella té la cintureta tan fina encara, que ell li pega dues voltes ben passades —va acabar de desvergonyir-se el de Júlia.

Esclatà al final una descarada riallada en tot el rogle.

Baltasar patia: no podia tornar-se. Es sentia esmaperdut, humiliat, pesant a poc a poc la seua ment lenta els mots feridors del llenyater. La seua mirada feia por.

—Mansgrosses, que és una broma! —va terciar un home vell.

—No en faces cas; ja saps que Guerau sempre en diu alguna de les seues —intervingué un altre amb veu conciliadora.

Algú, temorós que aquell ós formidable es posàs en marxa, fins i tot li posà la mà al muscle amicalment.

Mansgrosses, tot congestionat, mut, es desllepissà d'aquells oficiosos no massa ben intencionats, acotà el cap, girà cua i se'n va tornar al poble. Guerau també era un home fort, portser no tant com Baltasar, i estava rabiós; no temia les ires de Mansgrosses, sinó que les cercava. Es va quedar, doncs, mirant com se n'anava i fent una rialla burleta, cruel.

El pastor era allò que deien en la terra de Cassana «un home tapat». Lent per a copsar la lloança o l'ofensa, les paraules rebudes li costaven de pair; li entraven a poc a poc amb tot el seu significat en la seua ment senzilla, esmussada amb el tracte constant i quasi únic de les seues cabres i ovelles. A l'arribar a casa, Adelaida li va notar alguna cosa.

—Que no sopes?

—No en tinc gana.

—Què tens? Cada volta que véns de la bol·la, et quedes sense sopar. Què et passa allà?

—No res.

Aquella nit el pastor no va voler rodejar la fina cintura d'Adelaida amb els seus braços desmesuradament llargs i forts. L'endemà es va alçar, com sempre, de bon de matí; el sol el va agafar ja prop de la serra. El ramat el seguia per l'assagador tranquil, lent, en el matí radiant. De front, no gaire lluny, però allà dalt, els espadats del mas del Grau pujaven dins el cel amb les seues grisors, les seues blaves agulles, altivades d'eternitat. Prop ja dels primers contraforts de la serralada, Baltasar, seguit del ramat, trencà per un camí estret que menava a l'acotat de pasturatges d'Eduard Amorós. En aquell moment, va alçar la vista i va veure al seu davant un home que venia al seu encontre.

Era Guerau.

Es trobaren front per front. Guerau no li digué res: el mirava de fit a fit, plantat al seu davant, amb un rictus de menyspreu en la seua boca burleta. Baltasar tremolà de cap a peus; el cel es va fer vermell; un vent impetuós li brumí en les orelles; els membres se li enfredoriren ràpidament, tota la seua sang refluïda dins el cor.

Balbucejà:

—Digues això d'ahir!

Guerau es sentia àgil, bon lluitador, capaç d'enfrontar-se-li amb èxit. A més, duia la seua ferramenta: una destral. «I Baltasar és lent, feixuc, pensava.

—T'ho dic ara també! —cridà el llenyater-o Pega dues voltes a la cintura d'A…

Es sentí un colp sord. Mansgrosses havia alçat el gaiato i li havia batut el cap: un colp de mort. El de Júlia va caure d'esquena. I tot restà en silenci. Llavors, encara que foscament, el pastor s'adonà que el cel era molt blau, que no brumia el vent, que no feia fred ni calor.

Les cabres i ovelles, al sentir les paraules fortes, s'havien quedat immòbils, tenses, i, al veure caure Guerau, havien fet un momentani moviment de fugida i un sobtat dringament de picarols. Baltasar es va girar d'esquena al llenyater després de contemplar-lo uns instants:

—Arri, cabres! —va cridar.

Es posà la volta del gaiato al braç esquerre i començà de bell nou a fer camí. Els animals el seguiren fins a la serra, com cada dia.

A les vuit del matí, un zagal que anava al poble des del mas del Racó, va trobar un home mort. Li eixia sang del cap, com un filet que s'embevia la terra. A esclatacor, arrancà el xicot a córrer i ho digué a les primeres cases de Cassana.

—Ves a cal jutge —li aconsellaren les dones.

Gregori Monfort s'acabava d'alçar. Al vestíbul de la casa, va veure's el minyó.

—L'has conegut?

—Em pense que és el llenyater, el so Guerau el de Júlia.

Cercaren corrents el metge, don Abelard Monrabal, i la parella de la guàrdia civil i el secretari Garcia Seva i un agutzir. Tots en una tartana i seguits d'un carro amb un parell de matalafs, feren el més aviat possible el camí de la serra. L'agutzir feia de carreter. Trobaren Guerau, que estava com mort, que semblava mort. Don Abelard el polsà, li posà l'orella al pit, quasi com fent una cosa de tràmit, i restà meravellat. Alçà els seus muscles ferms, girà la cara ampla, barbada, amb gest atònit i un lleu somrís.

—Aquest home no és mort! —esclamà-. Ah, quins llenyaters! Hala, aiden-me, per favor.

Estava content. Monfort mateix procurà facilitar-li la tasca sostenint el cap de Guerau a fi que el metge li embenàs bé la ferida.

—A poc a poc; amb compte. Ara! Apugem-lo.

Sota les ordres i la sol·lícita cura del metge, hissaren el ferit damunt els tous matalafs.

A Cassana encara no hi havia més hospital que la clínica del doctor; els malalts havien de ser duts a ses cases o portats a la ciutat. Don Abelard va fer portar Guerau a la seua clínica, àmplia i dotada d'un instrumental corrent. Vora aquesta, hi havia una alcova amb un llit, on l'instal·laren. El de Júlia romania en coma, respirava amb una esborronadora ranera; però vivia! Era dur, duríssim. El metge treballà molt i molt curosament en la llarga i espantosa ferida, netejant, desinfectant, cosint, refent.

—Es salvarà? —deia anguniada la muller, que, és clar, havia estat ràpidament cridada.

Tal repetia també tot preocupat Gregori Monfort.

—Veurem si el podem traure del coma —feia com per a si mateix Monrabal.

Gregori sempre procedia com un funcionari de la justícia força complidor, malgrat l'origen polític del seu càrrec i la seua consegüent, per bé que llarga, interinitat. Trobà que era molt important arreplegar les primeres o potser les úniques paraules que pogués dir Guerau en recobrar el record, si és que retornava. Mentrestant envià urgentment un propi al Jutjat de primera instància amb una relació detallada dels fets coneguts.

La parella de guàrdies que havien acompanyat el jutge municipal al lloc del delicte, no havien tomat al poble. Monfort mateix els pregà que indagassen per la rodalia a veure si podien traure alguna clarícia sobre l'agressor. Allò de moment era dificil, puix el camí de la serra, per aquell cantó, romania sempre molt solitari; on havia ocorregut el fet no hi havia cap casa pròxima; només al dins d'un fondal, mitja hora lluny, era el mas del Racó; a la dreta, dalt d'un tossal i no a les envistes, es trobava la Caseta de l'Arcàngel. Ningú, des de tals habitatges, no podia haver-lo vist; només algun transeünt, si l'hi havia hagut abans del zagal, tenia possibilitat de saber-ne alguna cosa. La parella trobaren dos homes en els olivars, però acabaven d'arribar-hi per un altre camí. Tanmateix, Gregori Monfort, que sabia moltes més coses de la gent del seu poble que ells s'imaginaven —ell home llest, sagaç, bon psicòleg de natural—, ja hauria posat les mans al foc segur de no equivocar-se. La cosa li resultava bastant clara: l'ofes més notori per les verbes de Guerau era Mansgrosses (alguna notícia del joc de la bol·la havia arribat a la seua oïda per converses de casino). Mansgrosses era home tapat —sabia Gregori—, un home que no tenia més que un pensament, que mirava només en una direcció, sense matisos ni complexitats; un cor pur, d'ós, de lleó o d'infant, on la raó era un impuls de vida o de mort, sense cap pal·liatiu. I Mansgrosses feia aquell camí cada dia.

La parella, de buit, van tomar a migjorn a la caserna a rendre ordres del sergent, que ja havia estat amb Monfort, amb el metge i amb la família de Guerau. El jutge no digué res de les seues sospites. I la cosa es resolgué amb una simplicitat esbalaïdora. Mansgrosses va pasturar tot el sant dia en les carades de tramuntana de la serra; a migjorn va dinar, com sempre, de la seua berena, vora una cadolla amb aigua, amb un apetit inalterable, sense plaer, com la cosa més natural del món, igual com bevia aigua o respirava aquell oxigen vivificant del bosc. (Altres vegades havia mort d'un colp de gaiato un escurçó i havia dinat tranquil). Atengué el seu treball amb l'habitual i conscienciosa dedicació: allò era el deure, un sagrat per a ell. Davall una mil·lenària carrasca va fer sestar el ramat, puix l'hora de migjorn havia estat forta de sol; després va fer la volta plàcida de les pastures, a plena comoditat i satisfacció; va atendre el part d'una ovella —cas freqüent— i va tornar al poble amb un anyellet blanc com l'ermini amorosament carregat al be. Va anar llavors a tancar al corral d'Amorós; en acabant, tot temorós per la seua poca facilitat de paraula, s'atreví a presentar-se al seu amo.

—Senyor —va dir amb la seua inveterada sobrietat expressiva—, aquest matí he mort el llenyater Guerau el de Júlia.

Eduard Amorós es va quedar fortament sorprès i horroritzat.

—Què has fet, Baltasar, fill meu? —va dir per fi—. Això és cert?

—Sí.

-T'has perdut per sempre! Per què, per què has fet tal cosa?

—Va parlar de la cintura de la meua dona.

Amorós no li va traure cap més explicació dels motius d'aquella feta. Sí que va saber-ne algun detall accessori, com l'indret: el Camí de l'Espart, molt més avant de l'Alt Redó. Allò era un punt molt solitari, a propòsit per a fer-hi una mort.

—Què hi penses fer?

—Vaig a donar-me a la guàrdia civil.

—Ves, Baltasar, ves, i no tingues quimera pels de ta casa. Jo me n'encarregaré, de tot —va prometre Eduard.

Mansgrosses no va saber ni donar-li gràcies; però la seua cara ferrenya resplendia de gratitud.

—Bona nit —digué.

Vertaderament, se n'anava confiat, respirant a ple pulmó. Tenia el cor tranquil i també la consciència. Ell havia fet aquell dia una cosa que li tocava fer, i la dona i els fills no quedaven sense emparança. Què més calia demanar? Quant a ell, Déu diria la paraula darrera.

Mansgrosses va ser conduït a la presó del districte, a peu com era el costum, les seues mans feineres i revingudes subjectes per les manilles, tranquil i pacífic, com un borrec que ignora que el duen a l'escorxador. Amb ell, per mitjà dels guàrdies viatjava un ampli informe que redactà personalment Gregori en uns termes que obtingueren la desaprovació més o menys explícita de Garcia Seva, que tenia la desgràcia de llançar-se sobre els dissortats amb una tenacitat digna d'un falcó torder. Monfort va romandre dos feixucs i llargs dies al capçal del llit on jeia Guerau, esperant que obrís els ulls, que digués alguna cosa. Per fi, esgotat, tornà a casa, i aviat l'avisaren que el ferit començava a donar mostres de retorn de la consciència. Com que tant el metge com el jutge vivien al carrer Major, aquest va poder comparèixer a temps al capçal de Guerau, i va poder veure com s'il·luminava una mica la faç esgrogueïda, com començava el llenyater amb esforç a alçar les parpelles.

—Ah! —va proferir el de Júlia.

—Guerau —va cridar-lo suaument Monfort.

En aquell moment entrava Garcia Seva, que també hi havia estat avisat. Tant ell, com el metge, present, com el jutge, estaven ansiosos.

—Guerau —va repetir Monfort.

—A on sóc? —va dir ell la frase que era d'esperar, els ulls encara mig clucs.

—A cal metge, Guerau. Com et trobes?

El malalt no va respondre; semblava que perdia de bell nou el record; havia tornat a tancar les parpelles. Abelard va eixir un moment, tornà i li posà una injecció, cosa que esgarrifà tots els presents, puix llavors era allò una pràctica poc coneguda. En uns minuts, el ferit retornà definitivament.

—Qui t'ha pegat? —preguntà sacramentalment Monfort.

La mirada de Guerau s'il·luminà amb un rellamp sinistre.

—No ho sé! —va dir amb tota la mala intenció del món.

Gregori va fer un gest que mostrava la seua desaprovació i el seu disgust. S'alçà.

—Abelard, ¿troba que puc anar-me'n tranquil? Veig que Guerau no està ara per confidències.

—Vaja als seus quefers, Gregori; jo m'ocupe ara d'ell.

—Tornaré d'ací a una hora.

Tornant-se'n cap a casa, Monfort mesurava la malignitat estúpida del llenyater ara que Mansgrosses ho havia contat tot. Després va enviar raó a Adelaida, que va comparèixer tota aporegada en presència de la justícia. Dins el despatx de Gregori es va posar a plorar.

—I ara què farem, senyor jutge, ara què farem?

—No t'agonies… Vinga, vull que em contes tot el que saps.

Adelaida, vergonyosa, va tardar qui sap quant a pensar-s'ho i parlar en confiança. Per fi, li va dir:

—Guerau m'acorralava, i un dia se'm va agosar.

—Però què ha passat?

—Res, no res, don Gregori! Per la salut dels meus fills! Tasar i jo som un matrimoni com cal.

—Sí, sí, filla; ja et crec. Bé: ara ves-te'n a casa, i no en digues res a ningú.

En acabant, Monfort tornà a cal metge.

—Guerau —va advertir al ferit—, no em vingues amb ocultacions… Això no m'agrada.

La seua veu es va fer d'una inusitada severitat.

—Tu no em dius qui t'ha pegat… perquè et vols reservar el secret per protegir la teua venjança. és inútil: Baltasar ja està a la presó. Ell ha estat més franc i ho ha confessat tot i no ha fet com tu.

Guerau va intentar:

—Em va pegar per darrere.

Monfort va llançar flames pels ulls.

—T'estàs perjudicant molt amb les teues falsetats! Don Abelard certifica que el colp que tens no pot haver-se fet més que de cara a cara.

El llenyater va callar.

Quan Guerau va estar fora de perill i a casa seua, Monfort va actuar d'una manera salomònica, no sols d'acord amb la freda llei, sinó d'acord amb una altra llei més càlida i més elevada que tenia com a base l'anàlisi de les intencions profundes, de les causes primeres dels fets a la llum clara de la raó natural i humana. No depenien d'ell moltes coses, per la insignificança del seu càrrec: però sí que podia il·luminar amb el seu esforç la gènesi de tot aquell bàrbar afer. Ell va aconsellar llargament l'home tèrbol de Guerau. Hi havia molts testimonis de les burles, de les greus ofenses de paraula que d'ell havia rebut Mansgrosses, aquell home indefens davant l'agilitat verbal malèvola del de Júlia. Altrament, hi havia antecedents de casos semblants, encara que no tan greus, en els anys de fadrinatge de Guerau. Era el que vulgarment es diu als pobles «un queferós» o «un buscabaralles», un home que es dedicava a l'esport de martiritzar víctimes predispostes. I, a més, i per damunt de tot, hi havia l'encalçament que havia fet de la muller de Baltasar, cosa de què quedaven indicis.

Guerau, cínicament, no ho va admetre. Qui en sabia res?

—Ja veurem si algú en sap alguna cosa —va amenaçar-lo Monfort—. Hi ha gent que no veiem i que no és sorda. Els veïns saben moltes coses de nosaltres.

Més avant li va argüir:

—Si dus l'assumpte a sang i foc, t'emportaràs alguna sorpresa. Hi haurà mig poble que anirà a contar veritats al jutge d'instrucció i que s'oferirà com a testimoni per a tu i de descàrrec per a Mansgrosses a la mateixa Audiència. I un dia o altre, com que no has mort, com que només has rebut lesions greus, Mansgrosses eixirà de la presó i el tornaràs a tenir a cara a cara en el camp, i ell es perdrà per sempre, però tu te n'aniràs al cementeri.

Guerau va estar tocat darrerament pels raonaments de Monfort. I també, malgrat el seu agosament, s'atemorí de pensar de veure's una altra vegada davant d'aquell monstre de Mansgrosses, de qui no podria desfer-se'n més que atacant-lo a la traïdoria, espolsant-li un tir en un desnevat, de darrere una soca.

—Crec jo, don Gregori, que no hi ha tant per a tant —digué com en protesta.

—Sí que n'hi ha, sí; és molt greu això que has fet tu: voler-lo deshonrar davant tothom parlant frescament de la cintura de la seua dona… i, digues-me la veritat, volent-li-la furtar.

Guerau va acotar la testa.

—Què vol que faça?

—Tu no volies posar un negoci de carbó a València?

—Ja ho crec! Jo això ho entenc, i hi faria camí.

—Tu hi vols anar a provar?

—Sí.

—I estar-te uns anys per allà amb la dona i els xics i deixar passar el temps… que es gele tot, si és que algun dia et convé tornar, per l'enyor de la terra?

—Sí senyor.

Monfort es va alçar i li va donar la mà.

—Gràcies —va dir.

—Gràcies a vostè —es va donar per fi aquell mal cap.

Monfort li ho va arreglar tot, fins la cosa dels diners. Guerau va declarar en el juí com havia de declarar, i als dos mesos vivia a València. Mansgrosses va tardar bastant més a tomar a Cassana; però, així i tot, l'any següent, els pasturatges freses, allà pel vedat d'Amorós, van tomar a sentir les veus onomatopeiques i rudes de Baltasar i els esclafits de les seues fonades.

(pàgs. 295-311)