Virgili La destrucció de Troia

La destrucció de Troia (L’Eneida, cant II, fragment)

Virgili

Era l'hora en què comença el primer son per als fatigats mortals i, per un regal dels déus, s'infiltra com el més gran plaer. Vet aquí que en somnis em semblà tenir davant els ulls Hèctor, afligidíssim, vessant abundoses llàgrimes, arrossegat per dos cavalls, com ho fou un dia, negre de pols ensangonada, amb els peus inflats travessats per una corda. Ai de mi, com estava!, que diferent d'aquell Hèctor que tornà revestit amb les armes d'Aquil·les o després de llançar les torxes frígies contra les naus dels dànaus! Ara duia la barba esbullada, els cabells enganxats per la sang, i mostrava les nombroses ferides que rebé al voltant dels murs de la pàtria. A més, em semblà que jo mateix, vessant abundoses llàgrimes, cridava l'heroi i proferia aquestes tristes paraules: "Oh llum de Dardània, esperança segura dels teucres, ¿com és que has tardat tant?, ¿de quines regions véns, Hèctor enyorat? Quina alegria de veure't, abatuts com estem després de la mort de molts dels teus, després de penalitats de tota mena, tant de la ciutat com dels seus habitants! ¿Quin ultratge indigne ha enlletgit el teu rostre serè? ¿Per què he de veure aquestes ferides?" Ell no diu res, ni tan sols presta atenció a les meves lamentacions inútils, sinó que, exhalant pesadament un gemec des del més profund del pit, diu: "Ai, fuig, fill d'una deessa, i salva't d'aquestes flames; l'enemic s'ha apoderat de les muralles; Troia s'ensorra des del capdamunt de tot: prou que hem fet per la pàtria i per Príam. Si Troia pogués ser defensada per mans humanes, ja ho hauria estat per aquestes meves. Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar." Així parla, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne.

Mentrestant, la ciutat era una confusió de planys pertot arreu i, malgrat que la casa del meu pare Anquises quedava apartada i tapada per uns arbres, l'estrèpit es feia cada cop més clar, i l'horror de les armes ens queia al damunt. Em desvetllo del son, m'enfilo al cim de tot del terrat i m'aturo a escoltar amb les orelles ben dretes: talment com, quan les flames s'abaten sobre un camp de blat amb el furor dels Austres o quan un torrent, revingut per les aigües de la muntanya, arrasa els camps, arrasa els sembrats ufanosos i les llaurades dels bous, i arrossega els boscos rostos avall, el pastor resta atònit dalt d'una roca perquè li arriba el soroll però no en sap el motiu. Llavors, però, veig clara la prova, se'm fan evidents les insídies dels dànaus. L'espaiosa casa de Deífob ja cau en runes, coberta pel foc, ja crema la casa d'Ucalegont, que és a prop; les ones llunyanes del Sigeu s'il·luminen amb l'incendi. S'alça la cridòria dels homes i el so de les trompes. Perdut el seny, agafo les armes; no és gaire raonable agafar-les, però el cor em bull per aplegar un grapat de companys per a lluitar i córrer amb ells cap a la ciutadella; el furor i la ira em fan perdre el cap, i penso que és una cosa bella morir lluitant. Vet aquí, però, que, esquivant els trets dels grecs, arriba Pantus, fill d'Otris, sacerdot de Febos a la ciutadella; porta a les mans els objectes sagrats i les imatges dels déus vençuts, arrossega ell mateix el seu petit nét i, fora de seny, corre cap a casa nostra. "¿On és, Pantus, el lloc clau del combat? ¿Quin sector de la ciutadella prenem?" Just acabava de dir això, quan ell em respon gemegant: "Ha arribat el darrer dia de Troia, la seva hora inevitable. Els troians hem deixat d'existir, ha deixat d'existir Ílion i la glòria immensa dels teucres; Júpiter ho ha traspassat tot sense pietat a les mans d'Argos;" els grecs són amos de la ciutat en flames. El cavall, plantat altivament al mig del recinte, vessa homes armats i Sinó, victoriós, propaga arreu l'incendi amb un gest d'escarni. Per les portes obertes de bat a bat n'arriben a milers, tants com en vingueren un dia de la gran Micenes; altres, posant les llances al davant, han interceptat els carrers estrets; un dens rengle d'espases amb puntes lluents es dreça disposat a matar; amb prou feines els sentinelles de les portes s'arrisquen a iniciar el combat i resisteixen en una lluita a cegues." Davant aquestes paraules del fill d'Atris i el voler dels déus, em llanço a les armes enmig de les flames, on em criden la funesta Erinis i l'estrèpit i la cridòria que s'alça fins al cel. Se m'ajunten com a companys Rifeu i el qui més sobresortia en les armes, Èpit, que he pogut trobar a la claror de la lluna, com també ens fan costat Hípanis i Dimant, i el jove Corebos, fill de Mígdon, que justament aquells dies havia acudit a Troia abrusat per un amor foll envers Cassandra i, com a futur gendre, ajudava Príam i els frigis, dissortat, que no havia fet cas dels consells de la seva promesa trasbalsada d'inspiració!

Així que els veig reunits i que volen arriscar-se a lluitar, començo a incitar-los: "Joves, cors inútilment tan coratjosos, si esteu segurs de voler acompanyar-me a enfrontar un risc extrem, ja veieu la sort de la nostra situació: els déus que havien estat el suport del nostre imperi, tots han desertat i han abandonat els altars i els santuaris; esteu socorrent una ciutat en flames. Lliurem-nos a la mort, i llancem-nos enmig de les armes. Aquesta és l'única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació." Això féu créixer el furor en el cor d'aquells joves. Llavors, com llops rapaços en la foscor de la boira, quan els empeny cegament la ràbia irresistible de l'estómac i els esperen amb les goles eixutes els cadells que han deixat al cau, ens llancem pel mig dels trets, pel mig dels enemics, cap a una mort segura, i seguim el camí cap al centre de la ciutat; la negra nit ens envolta amb embolcalls de tenebres. ¿Qui podria explicar amb paraules la desfeta, la mortaldat d'aquella nit, o igualar amb llàgrimes les nostres penes? S'ensorra aquella antiga ciutat que durant tants anys exercí el seu domini; nombrosos cossos jeuen arreu sense vida, al llarg dels carrers, per les cases, pels atris sagrats dels déus; i els troians no són pas els únics a pagar amb la sang; de tant en tant també el valor es revifa en el pit dels vençuts i cauen els dànaus vencedors. Arreu el dolor punyent, arreu la por i l'espectre de la mort multiplicat.

Virgili, L’Eneida, cant II (fragment). Labutxaca. (Traducció de Joan Bellès.)